viernes, 30 de diciembre de 2011

No, no faig ningun balanç de l'any;
l'any és el ara i no el passat;
el moment present és vida,
i no aquells instants que ja no estàn.

Ara, hui, en aquest moment,
estic desperta i puc escriure,
encara que  no siga alegria,
encara que el meu buit siga real.

Ara, no vull somiar ni desitjar,
tan sols vull viure cada instant;
ara no vull recordar una ferida,
ni  tampoc desitjos sense realitzar.

No, no faig ningun balanç de l'any,
doncs les oportunitats perdudes,
així com l'alegria d'un bon despertar,
són quimera tras una gris realitat.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

lunes, 26 de diciembre de 2011

QUAN COMENÇA EL DIA

El temps és per a aprofitar-lo,
la naturalesa para gaudir-la,
l'esperança per a guardar-la,
i la fe per a no pèrdre-la.

La nostàlgia porta tristesa,
el dolor, sofriment i desgana,
l'amor i el desig són vertaders,
quan es viu el ara i no el després.

Ara, i no després ni abans,
ara, que es quan pense, quan visc,
ara, encara que la nit siga fosca,
encara que el dia no sepa gaudir,
ara... en totes les meues forces,
comence el dia que he de seguir.

Autora: Rosa Mª Villalta  Ballester

martes, 6 de diciembre de 2011

QUAN LES PARAULES NO TENEN SENTIT

Ja no vull paraules que me diuen que visca,
ja no sent la necessitat de viure el dia,
ja no confie en paraules que me enfonsen,
ja... tan sols sóc un desfet que de res serveix..

Ja no tinc l'esperança, la fe que fa caminar,
ja no crec en paraules hermoses que dolor fan;
ja no crec que la depresió me deixe en pau,
ja no crec en metges, en terapies que res fan.

Ja no sent en el meu cor ni enveja ni amor,
tan sols sé que es una cosa buida, sense color;
ja no vull pensar en l'amor ni en la companyia,
ja tan sols és la soledat i la desilusió la meua melodia.

Ja no pense viure, no, pero no tinc valor;
ja tans sols, com si fora vella, espere el meu adéu,
ja sense força, sense paraules que m'han desfet,
no confie en una sola paraula, potser que bona,
però destije tan sols amb insistencia la meua mort.

Tan sols sóc un ser viu que de nada serp,
que no té il·lusió ni projecte algú,
però que mai lo ha tingut i ara mai menys;
tan sols sóc un desfet social que no té valor,
i que cada instant que pasa s'odia més.

Ja... no pense en la felicitat, que crec no existeix;
pense solament en una pau interior que no en tinc,
en no ser ja millor persona quan res sóc,
pero tan sols vull... deixar este món...i deixar de sofrir.

Ja... l'esperança que en un moment m'ajudava,
les paraules que en un instant eren brisa suau,
la confiança, lo pitjor que he fet sempre,
han deixat el seu lloc per a donar dolor al meu cor.

Ja... tan sols demane que el meu cor no patisca,
que sapia amar, perquè està ple de malícia,
i no desitge  a ningú el meu dolor y patiment,
perquè la tristesa y la mort és l'únic que se desitja.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

sábado, 20 de agosto de 2011

PREGUNTES SENSE RESPOSTA

On trobar l'amor, me preguntaba;
on es troba l'esperança i la serenitat?.
On van a parar les bones pretensions,
les idees que omplin el cor d'un gran amor?.

A on dirigir la mirada, quan el dolor és gran?,
a on van a parar el somnis que no es fan realitat?
Com trobar una fe perduda, una creència xicoteta,
que faça d'este dia un lloc plé de bellessa?.

En el racó del meu cor no veig resposta,
i els meus pensaments, perduts, a ningun lloc me duen,
però insistiré en la búsqueda d'una resposta,
perquè no vullguera morir sense esperança, amor i il.lusió.

Rosa Mª Villalta



viernes, 19 de agosto de 2011

UN LLOC NO TROBAT

En el paradís del silenci,

en la quietud de la soledat,

en el naixement de este nou dia,

en el refugi del meu despertar,

hi ha un cor obert sense cesar.



En la meravella de la matinada,

en el lloc que vull trobar,

en la xicoteta meta que me propose,

en el manifest de este nou pensar,

haurà un xicotet lloc al que arribar.



En la inmensitat del dia que depara,

en el racó del cor, tan sensible,

en l'aire, en el vent, en el firmament,

allà on ningú sap que visc aferrada.



En la intensitat del color que le done al dia,

en el matís de la meua ànima, que perduda es troba,

en l'espectacle que depara el son de l'esperança,

en el pas, insegur tal volta, que done al matí.



Tal volta no siga tan dèbil com crega,

que la força estiga en el meu interior i no la veja,

que el temor a la vida, tan sols idea siga,

que camine lentament, per arribar a bona meta.



Tan sols sé que no sé on arribar ni com,

que camine desorientada sense nord, però amb eixir;

que m'esforçe para ser cada dia millor persona,

que l'important per a mi no es ser bóna,

sino créixer interiorment i veure les coses belles.



Rosa Mª Villalta.


sábado, 13 de agosto de 2011

UN NOU PAS, UNA NOVA VIDA

Una nova vida m'espera, un nou camí;
estic freda a paser de l'estiu,
amb la por d'una xiqueta, pero ja adulta sóc.

L'esperança vullguera que omplira els buits,
eixos buits plens de tristesa que no me deixen eixir,
una nostàlgia que de nada serveix i que cal buidar,
i uns pensaments que deixen una petjada en el meu passar.

Ara, tinc qu'alçar el vol des de zero,
anar a poc a poc sense a caure a terra,
aprendre del meus errors i caminar endavant,
sense mirar cap arrere, perquè importa el pas que done.

Em tinc a mi mateixa, a mí, a la meua ombra;
mes no vull anar a passos ràpids sense assaborir,
sinò caminar espai per a tot el meu entorn assolir,
preferint donar tans sols ú, que molts patint.

Ara, busque trobar una meta xicoteta,
un lloc en mi mateixa on trobar la pau sencera,
un lloc on la meua conciència esté tranquil.la,
un meta que em permeteixa ser jo mateixa.

Ja ni tan sols pense en l'esperança, en l'amor,
dons estic buida i m'he d'omplir de llum i il.lusió,
tans sols done ara un nou pas potser incert,
per a caminar cap avant i no tornar cap arrere mirar.

Rosa Mª Villalta.


lunes, 8 de agosto de 2011

LA MEUA BAMBOLLA DE LA VIDA

No sé si existeix el destí, la sort; tan sols sé que les coses es consegueixen amb molt d'esforç.
Vull ser una dona plena, completa, segura de sí mateixa. Vull ser fort i arremetre els obstacles que la vida em presenta.
No sóc creient i això fa que la desesperança continuamente m'abrace.
Admire a eixes persones amb fé, amb creències, amb estímul d'avançar.
No vull caure de nou en un pou a fosques. En canvi, note la meua caiguda, a un buit sense arribar a ningun joc.
Tinc por, no deixe la meua por, la meua desconfiança en mi mateixa.
He prés la decisió de viure a sóles, de la meua llibertad, sí; però, ara, quan caic sense ninguna causa, quan me donen estes baixades tan fortes tinc massa por.
Vullguera poder ser una bona professional, sóc mestra, i tinc sempre la sensació de que faig mal les coses. M'allunye de tot el món, perquè pense que sóc l'única que faig les coses mal, l'única que no val, que sobra i jo mateixa em somergeix en la meua pròpia bambolla que no me permeteix crèixer i viure amb intensitat.
Ara, a setembre comença el nou curs, sí, i me pregunte si cal entrar o deixar córrer les coses que transcueixen sense anar, encara que la bambolla de la meua vida es vaja fent cada volta més gran.

Rosa Mª Villalta.

sábado, 6 de agosto de 2011

DEIXANT LA POR

Entretinguda he estat entre la desesperança i el silenci,
els dies passen i hi ha que prendre solucions a problemes,
mes no hi ha que fer les coses de manera ràpida y sense cura,
perquè desprès es la conciència qui trau les seues consequències.

Ara, sóc una dóna nova, major potser, però amb ganes de renàixer,
amb ganes de solucionar problemes no resolts per manca de soltura,
per tindre por de totes les coses que la vida m'ha deixat viure
una dóna sí, amb tota la inseguretat i desconeixement de si mateixa.

No importa el temps que haja passat, importa el temps que visc ara;
potser demà puga despertar-me i lluitar de nou per ser millor,
però es ara, en estos instants, quan pense en deixar la por,
per a que puga vèncer els problemes i la indiferència al meu cor.

Ara, he pres decissions difícils, que me donen espere seguretat,
perquè amb la por no se pot donar ni un sols pas cap avant,
i ja es hora de anar donant passos cap a la prosperitat,
amb un cor que bateja sense parar i que vol viure amb intensitat.

Rosa Mª Villalta.

jueves, 28 de julio de 2011

LA VERDADERA AMISTAT

Recuperar una amistat no és difícil,
si és verdadera i la confiança segueix,
mes hi ha que tindre cura amb tendresa,
perquè no assolisca en envergadura.

No hi ha temps que perdre en un amic,
mes, si el temps passa i no relueix,
és millor apartar-se i seguir el camí,
doncs no és obligació ni se dedueix,
que l'amistat haja de ser un miracle.

Mes es trist quan l'amistat s'en va,
i alegre quan torna la seua cara a donar,
però el major enemic que pot trobar,
és la desconfiança, el rancor i la frialdat.

Rosa Mª Villalta.

IMPORTANT ES...

Important és fixar-se metes curtetes,
important és la constància en conseguir-les,
important és tindre una il.lusió, una fantasia,
que ómpliga el cap i el cor de sensacions plenes.

Important és la paraula sense falsedat,
eixa amistad que acompanya la soledat,
eixe passar la vida amb entusiasme i vitalitat,
important són els dubtes que apareixen en la realitat.

Important és apartar-se de la ignorància,
fer esforç per a canviar el que no se sap,
important és l'acceptació d'un mateix,
i prendre les decisions que facen créixer.

Important és l'amor plé en el cor,
deixar profondes petjades que no causen dolor,
important és el só de l'esperança,
perquè sense ella, tan sols es viu la mancança.

Important és viure cada dia un poc millor,
tal volta perquè el desitg siga l'autor;
important és comprendre i veure la bellessa,
de totes les coses xicotetes que la vida ens deixa.

Rosa Mª Villalta

miércoles, 27 de julio de 2011

COSES DE LA VIDA

Una paraula, tans sols una paraula,
té força i sentit en la nostra ànima,
una resposta de acollida, un só de confiança,
una llum que s'il.lumina en l'interior del cor.

Una mirada, una senzilla i inmensa sensació,
un pas cap al front i continuar la vida,
que plenes de coses belles té, potser xicotetes,
però que dónen l'estímul per a guiar l'acció.

Unes sensacions, potser dèbiles o intenses,
uns bàtecs que guien el nostre cor,
una acollida amistat en que contar ,
una plena fortuna de tindre amor en l'interior.

Uns anys, menys o més viscuts,
penes o alegries que envolten la nostra ànima,
confusió, tal volta, desequilibri, inestabilitat,
però la vida continúa, ..., sí fa la seua aparició.

Rosa Mª Villalta



ACARONANT L'AMOR

Desitjos, fantasies, il.lusions,
potser no siguen més que això`,
però ahí se troben fregant sensacions,
sense pensar en res, amb recel.

Res mes començar el matí,
quan encara el sol sense el seu curs,
el dia sencer s'obri qual paradís,
para no deixar el ritme de la matinada.

Lluny de perdre cada instant,
prop de pal.liar les necessitats sorgides,
vibra el cos, el cor lateix,
doncs mana el present que transcurs fa.

Amor, que fas efecte en el enllaç,
que juntes camins que cap cosa saben,
que uneixes cosos amb tot el coratje,
que saps de confiança com ningú,
invaeix amb la teua presència este dia,
per a acaronar amb suavitat la teua brisa.

Rosa Mª Villalta.


lunes, 25 de julio de 2011

EL VAIXELL DE LA VIDA

Amb molta intensitat sent el meu cos,
una màgia d'entusiasme que plena el meu cor;
no són fantasies ni pensaments, són sensacions;
sensacions no satisfetes, són vida, emocions.

Encara que existeixca el fracàs, l'ansietat;
encara que cada nou dia siga un segon a trobar;
encara que la distancia siga curta en l'amistat;
no és una idea bona el voler la vida deixar.

Quan les il.lusions estiguen desfetes,
quan no es veja la ternura de l'amor real,
quan el plaer i el claror siguen les metes,
és quan amb més intensitat hi ha que lluitar.

No és el victimisme la forma d'eixir del pas,
mes és la plena autonomia a la que se ha d'arribar;
no és la desil.lusió qui determina el fracàs,
és la presa del timó del vaixell de la vida, el anar.

Rosa Mª Villalta

SIGA COM SIGA

Siga com siga, estic açí;
ara sóc lliure en els meus escrits,
en la meua mirada, en les meues sensacions,
en el cos que crida que vol viure amb decisió.

Siga com siga, plena de vida sóc;
aprofitar el temps que ara me brinda,
deixar a banda tota la meua por,
perquè caminar suposa un gran pas d'acció.

Siga com siga, un só naix en el meu cor;
tal volta siga d'alegria, tal volta de tristor,
mes no importa si la melodia se segueix amb amor,
mes importa que l'armonia siga el gran tresor.

Siga com siga, veig el nou dia,
encara que a fosques, però ell em serveix de guia;
una companyia, una cancó, tal volta una resposta,
fan que este dia no passe sense petjada i força.

Siga com siga, els bàtecs del cor no deixen de sonar,
uns bàtecs que permeteixen que alguna cosa siga,
uns sentits, uns ulls, unes mans capaços d'utilitzar 
mentre la vida passa, el temps passa... siga como siga.

Rosa Mª Villalta

domingo, 24 de julio de 2011

QUAN L'INTENT NO ES FA REALITAT

És molt fàcil dir consells sobre la vida quan esta és un tortura, quan viure es converteix en una angoixa. És molt fàcil pensar que, perquè una persona esté a sóles, perque no esté casada o tinga fills, no hauria de tindre estos sentiments d'eixir de la vida, de no patir més.
No puc assolir esta forma de pensar, m'entristeix enormement doncs, l'apatia, l'angoxia, les ganes de deixar la vida, són completament indistints.Sí, estic açí per la meua covardia, per no tindre la força suficient per a donar l'últim pas.



M'envaeix cada volta més una angoixa que no entenc,

una inquietud tremenda de dir adéu a la vida,

de no tindre un segon més de força i vitalitat.

La meua apatia és cada volta més constant, més plena,

i me pregunte una volta i altra per què estic en este mon.



La meua covardia és terrible, tant per a viure com per a moure'm.

Els meus passos són en va, perquè no desitge viure,

tan sols que la mort m'agafe sigilosament de la mà.

Sé que hi ha gent pijor que jo, gent enferma, gent sense treball,

ho pense sí, però... la vida per a mi, sentit no te cap.



Ja no necessite paraules no, ni consells que em fam mal,

no necessite d'ànims quan el meus, a saber on estaràn,

no sé què necesisste, tan sols la mort es la bé en fará,

però para mi l'important seria conseguir un final.



Estic plena d'impaciència d'inseguretat,

no puc en esta angoixa, que no me deixa ni un segon,

no puc pensar, al cap de tants anys de sofriment, d'apatia,

que la vida té colors i que jo sempre negra la he vista.





Quan m'agradaria no viure i deixar de pensar, d'escriute coses tan lletges, tan tristas, però no puc posar-me la màscara de l'alegria, de la vitalitat perquè en ella no sóc jo i l'únic en que pense és desapareixer sense cap il.lusió.





Rosa Mª Villalta.


sábado, 23 de julio de 2011

JA NO PUC MES

JA NO PUC MÉS,
CAIC PER MOMENTS, PER ESTONES;
GENS TE CAP SENTIT PER A VIURE,
NO VEIG CAP LLUM O PORTA D'EXIDA.

JA NO PUC MÉS,
LA MEUA COBARDIA ES INMENSA,
PERÒ ENCARA MÉS EL DEIXAR LA VIDA,
QUE NO ME SERVEIX MÉS QUE PER A SOFRIR.

JA NO PUC MÉS,
LI DONE VOLTES AL MEU CAP, NO PUC VIURE,
NO SÓC NI DONA PER DONAR PLAER NI TINC VALIA,
TAN SOLS SUFRIX EN LA MEUA SOLEDAT, SENSE SOMRIURE.

JA NO PUC MÉS,
NO PUC EIXIR AL CARRER, CAP COSA M'AGRADA,
M'ESFORCE, SÍ, PERO NO FAIG PER PROPIA DECISIÓ,
ARA, JA, CAP COSA PUC FER JA,
ELS ANYS HAN PASSAT EN LA MATEIXA ANGOIXA,
I JA ES HORA D'ACABAR, D'ACABAR LA MEURA HISTORIA.

Rosa Mª Villalta

EN LA MATINADA

La meua ànima renaix,
el meu cos sent sense parar,
i cada bàtec del cor, naix,
en cada instant del meu somniar.

En els somnis sóc lliure,
no així en el art del plaer,
que no s'acosta ni en un somriure,
que s'allunya del meu ser.

Les sensacions són constants,
són fresques, plenes d'inquietud,
vullguera dir que son uns instants,
però el meu cos no és quietud.

El meu ànim es deixa dur, és ningú,
perquè no sóc capaç de pal.liar res,
i encara que puguera satisfer desitg algú,
me veig sóla ante la vida sense fer res.

Ara, en la soledat de la matinada,
quan tinc el dia sencer per a coses fer,
estic buida, massa buida, potser sense voler,
ja no importa si trobe o no trobe el plaer.

Rosa Mª Villalta.

viernes, 22 de julio de 2011

QUAN LA VIDA PASSA SENSE PARAR

Canvia la nostra forma de mirar,
els nostres pensaments inquiets,
l'ànima que camina sense parar,
el nostre pas segons els intents.

La nostra inquietud mana el pensar,
sense dubte i amb pressa, pareixers,
ocultant la realitat, tancant el passar,
la nostra idea increpa el seu crèixer.

Hi ha dubtes, potser, tanmanteix reaccionar,
perquè el temps passa, no permaneix quet,
i la decisió és, doncs, qui ara fa el seu mirar,
i les conseqüències no són mes que el pas següent.

No hi ha que mirar darrere, no, doncs sino lluitar,
perquè lamentarse es el contrari de la veritat,
i quan abans agafen la vida per el seu costat,
més progresarem i deixarem que l'ànima puga pujar.

Potser que res es veja de la vida, del seu pasar,
potser que entre laments i angoixa, la pena creix,
i això es una creu a deixar i no desenvolupar,
perquè la pena... no val ni cedeix.

El temps passa sense dubtar, ni un segon permaneix,
mes encara que l'alegria no siga qui segueix,
no hi ha que donar-li l'esquena per molt dur el passar,
perquè amb pensa i angoixa, res se pot solucionar.

Rosa Mª Villalta.

jueves, 21 de julio de 2011

EXISTENCIA

Existeixen els amics, no ho dubte;
però també els coneguts que res desitgen,
que no més passen per la nostra vida,
sense deixar rastre ni armonia.

Existeix l'amor, sí, la mostra sóc jo;
que vaig nàixer de la ternura i la bellessa,
que dues persones trobaren amb il.lusió,
i que encara me volen sense canvi ni opinió.

Existeixen les guerres, la desolació;
encara no hi ha fórmula ni màgia ni idea,
d'acostar la pau en tot un món d'irritació,
en que només assoma la crisi y la tristessa.

Existeix un firmament sense interrupció,
on no hi ha límits per a veure en tot el món,
on hi ha una majestuosa llibertat,
pero a mirar sense dubtes una gran realitat.

Existeix la mentira, la traició, la falsedat,
mes importa pel mal que al cór fan,
tanmateix al costat d'una gran realitat,
l'ànima eix per a cobrir la part del mal.

Rosa Mª Villalta

PARLANT AMB EL COR

Quan parla el temps i no jo,
quan estic buida i farta de tot,
quan l'esperança està llunyana,
aleshores, escric al temps, a l'amor.

Quan la soledat no es una paraula,
quan és l'impuls el que causa,
quan una decisió es mal pressa,
aleshores, pense en una nova bellessa.

Quan els pensaments són negatius,
quan no és el desitg qui té un motiu,
quan ja no hi ha paraules que dir,
aleshores millor lluitar que fugir.

Quan les coses siguen totes difíciles,
quan les paraules siguen totes buides,
quan els sentiment i l'anima dessertes,
aleshores, parlar al cor a portes obertes.

Rosa Mª Villalta.

jueves, 14 de julio de 2011

ESTIC...

ESTIC PLENA DE SENTIMENTS, DE DESITJOS,
ESTIC PLENA DE VIDA Y DE SENSACIONS,
NO PUC NEGAR AÇÓ A LA VIDA,
NO PUC ENGANYAR-ME EN LES ESTACIONS.

ESTIC PLENA DE NECESSITATS INMENSES,
TAL VOLTA NO LES PUGA PAL.LIAR, O POTSER SÍ,
ARA NO VULL REFUGIAR-ME EN LES LLÀGRIMES,
DONS EL TEMPS PASSA I VIURE ES EL MEU SÍ.

ESTIC PLENA DE LLÀSTIMA Y ANGOIXA, SÍ,
PERÒ DE RES SERVEIX PER A REBRE EL NOU DIA,
ARA, LES PENES LES DEIXE EN UN RACÓ,
PER A QUE ENTRE DE PLÉ L'ÀNIMA I L'IL.LUSIÓ.

ESTIC PLENA DE INMENSES SENSACIONS,
HUI NO VULL QUE PASSE EL DIA SENSE DETERMINACIÓ;
LES CONSEQÜENCIES, TAL VOLTA NO SIGUEN BONES,
PERÒ IMPORTANT ÉS QUE LI DONE A LA VIDA, REACCIÓ.

ESTIC PLENA ... PLENA I TAL VOLTA, BUIDA,
PERÒ NO VULL CAURE EN UN CARRER SENSE EXIDA,
MES TORNE AL MEU SEMBLANT MÉS INHÒSPIT,
ON LA VIDA ES BONDAT I FORÇA AMB ÉXIT.

ESTIC... ESTIC I NO SÉ PER ON VAIG,
PERÒ ENCARA QUE BUIDA O PLENA,
SÓC UNA XICOTETA GOTETA QUE CAU,
SENSE SABER SI LA MEUA ÀNIMA RENAIX.

Rosa Mª Villalta

domingo, 10 de julio de 2011

VULLGUERA...

Vullguera deixar de pensar,
i ser lliure y veure la realitat;
vullguera canviar de veritat,
per a veure el món amb un altre semblant.

Vullguera deixar de lluitar,
i ser capaç de viure sense plorar;
vullguera canviar de sobte,
com si canviar fóra facil de realitzar.

Vullguera deixar de tindre por,
i ser valenta ante el meu cor;
vullguera canviar el meu ànim,
però tinc espines que no puc traure.

Vullguera dexiar de somniar desperta,
i tindre vivències en lloc de fantasies;
vullguera canviar el ritme del coratge,
que no me deixa decidir amb les circumstàncies.

Vullguera... vullguera tindre capacitat,
per a escriure coses belles;
vullguera ... vullguera, saber amar,
per a no tindre mal el meu cap.

Rosa Mª Villalta

EN ESTE RACÓ...

ÉSTE ES EL MEU RACÓ PER A ALLUNYARME,
EN ESTE RACÓ SÓC LLIURE, NINGÚ POT DANYAR-ME.
EN ESTE RACÓ SÓC JO MATEIXA, PUC LIBERAR-ME.

ÉSTE ES EL MEU RACÓ PER A ESCRIURE,
EN ESTE RACÓ SÓC LA MEUA ÁNIMA, SÓC ENTERA.
EN ESTE RACÓ SÓC UNA MENA DE PENA COMPLETA.

ÉSTE ES EL MEU RACÓ PER A DESAHOGAR-ME,
EN ESTE RACÓ SÓC LA ÚNICA VEU, LA MORT M'ESPERA.
EN ESTE RACÓ SÓC L'INSTINT, LA MEUA DESESPERANÇA.

Rosa Mª Villalta

NO TINC...

NO TINC JA DESITJOS,
S'EN VAN TRENCAR COM UN ESPILL;
MES JA DEIXE PASSAR LA VIDA,
MES JA ME DEIXE UNICAMENT DORMIR.

NO TINC JA ESPERANÇA,
SE TRENCÀ JA FA MOLT DE TEMPS;
I, ENCARA QUE M'AGRADARIA TINDRE-LA,
NO ESTÀ EN MI EL VORE-LA EN LA MATINADA.

NO TINC JA GANES DE LLUITAR,
LA MEUA VIDA JA NO TÉ SENTIT,
JA SÓC MASSA MAJOR PER A SOMNIS,
MAJOR PER A COMENÇAR A VIURE.

NO TINC JA GANES DE CONFIAR,
DONCS JA NO TINC FORCES DE CAMINAR;
L'ÚNICA ESPERANÇA I GANES,
ES QUE LA MORT ME DONE LA MÀ.

Rosa Mª Villalta

DESITJADA MORT

ALGÚN DIA TROBARÉ LA MORT DE CARA,
EIXA QUE VULL ARA I QUE TARDA SU ARRIBADA;
ALGÚN DIA DESCANSARÉ DE ESTA ANGOIXA,
DE ESTA SOLEDAT, DE ESTE MAL SOMNI.

ALGÚN DIA LA MORT EM DONARA LA LLUM DESITJADA,
EIXA QUE NO TINC ARA Y QUE NO ME DEIXA VORE EL ALMA,
EIXA QUE ESTÀ AMAGADA PERÒ QUE NO VEIG MAI,
I, SI ARA NO LA VEIG, PER A QUÈ ESPERAR TANT?.

Rosa Mª Villalta

sábado, 9 de julio de 2011

UNA REFLEXIÓ DE L'ÀNIMA

Ja no dubte, no tinc forces per a lluitar. Baix el aigua, quan nade, pense en la força que he d'utilitzar per a viure.
Estic a soles, molt a soles, estic farta de pensar en l'esperança, de que vaig a estar millor en algun altre moment.
Pasen els anys i me sent derrotada, com si el pas de temps m'haguera fet freda, sense ninguna raó evident.
Tinc por, perque me dona por viure i morir. No m'entenc, estic en una lluita continua entre els dos extrems. No estic valenta per a llevar-me la vida, ja ho he intentat, però és que no tinc ja ningun objectiu per a estar en la vida.

Rosa Mª Villalta

NO SÉ QUI SÓC

Ja no sé qui sóc;
sé que he de canviar,
que no me vull res,
que la pau he de trobar.

Mancança de confiança.

Ja no sé qui sóc;
els motius per a viure,
la meta a arribar,
la causa del meu malviure.

Mancança de confiança.

Ja no sé qui sóc;
abans sabia que volia,
ara ja no sé que vull,
ni veig ni una llum

Mancança de confiança.

Ja no sé qui sóc;
sí, sóc persona, sí,
sense cap il.lusió,
amb falta de valentia.

Mancança de confiança.

Autora: Rosa Mª

¿ALGUN DIA ARRIBARÉ A CANVIAR?

No sé si avance en el camí de la vida,
tan sols sé que per ell he de pasar,
encara que no vullga ver la matinada,
tan sols sé que he de canviar.

No sé si desitge o patisc en soledat,
tans sols sé que és la meua única realitat,
encara que vullgera canviar el meu voler,
encara que no sé si seria el meu plaer.

No sé si canvie o permanesc en inseguretat,
tan sols sé que tinc desconfiança en mi mateixa,
i me fa por tot el que a la vida respecta,
tot aquell que no està dins de la meua incertesa.

I no sé... no sé qui soc... no,
tans sols se que respire i menge, estic viva,
no sé si vull la companyia o la soledat,
tans anys fa que perguí la esperança de millorar.

Autora: Rosa Mª Villalta

jueves, 7 de julio de 2011

NO ENTENC

No entenc la tristor que me invaeix,
les ganes tan fortes que tinc de morir,
la por que supona el sentir que visc,
la inseguretat que en mi no es para de produir.

No entenc de il.lusions, del plaer,
de la bellessa que envolta tot un querer,
la llum que encen el pas fins al voler,
no entenc... no entenc res del que vull ser,

Autora: Rosa Mª Villalta.

jueves, 23 de junio de 2011

ENCARA QUE...

Encara tinc temps de somniar,
encara que el somnis no es facen realitat;
encara tinc l'esperança de millorar,
encara que lluitar siga la meua veritat.

Encara tinc temps de canviar,
encara que el temps sense dubtar, haja passat;
encara tinc l'angoixa d'empitjorar,
encara que la victòria  m'haja saludat.

Encara tinc temps de la meua soledat deixar,
encara que l'actitud a elegir siga l'actualitat;
encara tinc el desitg de vore la meuva vida canviar,
encara que em faça pór el meu pas per una novetat.

Encara tinc temps de viure amb millor despertar,
encara que les matinades comencen sempre en igualdat;
encara tinc temps de veure una certesa sense saludar,
encara que sempre he viscut l'incertidumbre de la falsedat.

Autora: Rosa Mª Villalta

sábado, 18 de junio de 2011

ET VULL, AMOR

Amor, búscame fins a trobar-me;
trenca totes les cadenes i murs,
però no em deixes sense buscar-me,
perquè sin ti tot és molt dur.

Amor, tú tens els arrels del coratge,
la fesomia d'un altre dia amb ilusió,
la valentia i l'acció com rellotge,
i l'esperença i la gentileça en acció.

Amor, no em deixes a soles amb este món,
perquè tú tens el poder de la decisió,
el só de les meravelles amb gran don,
i perque et necessite valor i molta ilusió.

Amor, tú que vaig estar en els meus braços,
tú, que besares amb delicadeça els meus llavis,
prengueres amb fluidesa i senzillesa el meu cos,
no t'oblides que el meu buit, espera un avís.

Amor, tú que deixares la meua virginitat,
tú que encengueres el llum de la prosperitat,
tú, que deixares una petjada en la meua vida,
per favor, amor, pren promte el meu cor de veritat.

Autora: Rosa Mª Villalta

lunes, 13 de junio de 2011

DIGES-ME DÍA

Diges-me dia, de nou ens hem trobat.
Jo en tinc molta pena, perquè no volia,
però el ulls oberts i el bàtecs sense cesar.
Diges-me dia, ¿què es el que vols de mi?.

Diges-me dia, tinc el cor obert però buit.
La meua sang circula per les meuves venes,
els meus pensaments no son gens bons.
Diges-me dia, ¿perquè me en vols encara?.

Diges-me dia, ¿tant costa desfer-se de la vida?.
No tinc intenció de viure però no tinc valor.
La meua debilitat es cada dia més forta,
i els meus pasos, deixan de ser-lo, amb intenció.

Diges-me dia, ¿com se troba la valentia?
Encara que no vull veure el dia, me falta valor,
perquè jo sobre en este món en el que la gent val,
mes no tinc intenció de viure molt més.

Diges-me dia, ¿qué faig jo un altre dia?.
Tot es fosc encara que ixca el sol.
Tot es angoixa encara que no tinga motius.
Tot es una lluita que no em deixa alcançar cap son.

Autora: Rosa Mª Villalta

UNA ALTRA MATINADA

Una altra matinada. Tinc por.
Sí, por de no fer el que dec;
encara que tot ho faig de cor,
cap cosa sé que he de fer.

Una altra matinada. Es real.
Sí, real son el bàtecs del cor,
encara que jo no tenga un ideal,
es cert que un dia comença de nou.

Una altra matinada. Angoixa.
Angoixa de vore a la gent,
gent que té molts coneixements,
i jo, com una formiga, no tic gens.

Una altra matinada. Dolor.
Dolor de veure un altre dia,
dolor de no vore llum alguna,
dolor de veure'm inútil ante el mon.

Una altra matinada. Un altre pensar.
El dia està ple de coses, potser,
encara que jo no aprecie el meu passar,
mes encara me falta molt per reconéixer.

Una altra matinada. Un altre lluitar.
Encara que no tinc forces es el que faré,
perquè la vida es una lluita sense parar,
i la meua debilitat, si no lluite, més gran.

Una altra matinada. Un altre despertar.
Açí estic a soles en les meues lletres,
a soles en noves petjades trobar,
mes si no les trobe, faré jo les meues.

Autora: Rosa Mª

domingo, 12 de junio de 2011

¿QUÈ FAIG EN ESTA VIDA?

Estic viva, sí, i plena de pensaments;
pensaments confosos i contradictoris,
que me buiden el cor i l'ànima.
Estic desperta, sí, i plena de sentits,
sent tot el meu cos en un sol bàtec,
i es desperta la meua desesperança.
Estic més enllà que açí,
no tinc cap sentiment de lluita,
mes la angoixa es la meua companya,
i la soledat tan certa com el cel ras.
Veig el cel blau clar i m'agradaria somriure;
però no puc transmetre la gràcia i l'alegria,
perquè tan sols estic plena de molta malicia,
mes no tinc res que donar a la vida.
Veig la mort llunyana quan la vull propera,
la distància quan precise cercania;
veig molt lluny la lluita per millorar,
mes ja no me queda cap pensament que alimentar.
Ja no veig eixida per a la meua vida,
molts anys de lluita per a un nou despertar,
encara que fosc el dia s'endinsa,
estic açí escribint paraules plenes de derrota.

Autora: Rosa Mª Villalta


SENTIMENTS

El record de coses pasades potser una millora,
o pot derivar en nostàlgia i en inseguretat.
Viure del passat es un greu error lògic,
perquè, minut o segón que passa, ja no torna.

Els sentiments poden jugar una mala passada,
al igual que les paraules "t'estime" son dorades,
pero el daurat pot fer-se brut i ser una farsa,
i aleshores no se pot viure en dites parales.

El son de l'amor es el millor antídot per viure,
per a riure, per a veure la vida amb color;
el son de l'amor acompanya a les persones bones,
i puja per damunt de la mentida i el dolor.

El somriure del present es important per a existir,
alçar-se i veure el dia amb un altre aspecte que ahir,
cantar en silenci la sort de viure és un plaer,
en silenci, sí, en silenci, per a disfrutar del ser.

La tristessa de la vida potser siga pasatgera,
tal volta siga el pensament malvat d'una errada,
la tristor qu'envolta els defectes que surgen,
però, potser, poden tindre una eixida per a millor.

El silenci no és sinò el contrari de la paraula,
el que disfruta sense cap companyia excepte el alma,
el que fa ple el cor de un buit d'esperança,
el que fa un nus en la gola i torna negre cada matinada.

L'amor es un don que es té sense demanar-lo,
es el company millor que pot tindre el cor,
el missatge millor que es pot donar sense por,
i la enveja d'aquell que no pot tíndre'l.

Els dons de la persona, són dignes de admiració;
són aquells que fan que la vida tinga un timó,
que cadascú siga el que duu el timó del seu vaixell,
per a arribar a bon port i ser feliç amb ells.

Els dubtes són aquells que no ens deixen caminar,
els que tanquen els ulls per a no poder disfrutar,
els que tenen la clau del nostre agafar la felicitat,
i anar amb els ulls tapats sense poder viure en pau.


Autora: Rosa Mª Villalta

ENCARA

Encara no sé veure el sentit de la meua vida, que passa sense pena ni glòria.
Encara no puc somriure a la vida, perquè no li veig trellat ni cap cosa d'alegria.
Encara els dies son nits i les nits dias somniant tal volta alguna cosa que mai ha de passar.
Encara pense el l'amor com si a mi m'arrivara, com si fora la pluga quan cau cotó en cel.
Encara m'agradaria pensar en una milloria, que me donara una visió de la vida que no veig.
Encara sóc jo la única responsable de la meua vida, encara que no m'agrade l'idea i me agradara no ser jo.
Encara m'odie i no m'accepte, tal volta perquè res tinga qu'agradarme o acceptarme
Encara espere amb angoixa la mà de la mort, eixa que ve silencionsa i que m'en duga a qualsevol port.
Encara espere sí, pero ja no espere millorar, perquè cap cosa puc millorar, perquè no tinc cap virtut i sí molts defectes i ineptituds.
Encara, ja des d'anys, espere que me pasen els dies, sense cap sensibilitat, sense moure'm, tan sols deixant que els dies trancòrregen perquè la rutina i l'habit s'han fet en mí.
Encara tinc temps d'escriure, de pensar, de canviar, ja ho sé, pero gens canvia perque el meu cor està buit, tan sols batega perquè la vida encara corda li dona.
Encara i, dès de fa anys, espere la mort tan de seguida que no puc esperar a que ella vinga a per mi.
Encara estic viva, sí, pero sense voler jo, ja que només sóc un alma a qui no li agrada la vida.
Encara estic viva, sí, i vaig al treball i torne a casa i una altra volta al treball i una altra volta a casa. No m'agrada estar entre la gent que tant val i veure'm que cap cosa sé i que estig enmig del mon sense tindre qu'estar.

Autora: Rosa Mª Villalta

sábado, 11 de junio de 2011

JA NO VULL VIURE

En la primavera les flors esclaten d'alegria,
encara que el meu cor plore del seu buit;
mes no es la primavera qui millor me senta,
mes el el buit de no tindre calor i amor.

En l'estiu la calor fa el seu aparéixer,
la llum ilumina el dia amb el seu color,
i encara que el meus sentiments sigan negres,
puc veure el somriue del meu enrededor.

Ja no sóc ninguna xiqueta per a plorar,
pero dins de mi no faig mes que això;
potser perquè no mereixca mai riure,
potser perquè no tinc res en el meu cor.

Ja no sóc la jove que un primer amor espera,
tan sols una dona plena d'angoixa i sumisió;
potser la meua vida pot canviar un poc,
però estic convençuda de que no sóc digna d'amor.

Potser les meues llágrimes a ningun lloc arriben,
tal volta el meu dolor no ix del meu cor;
potser hi haja una llum que no veig mai,
i que faça que veja la vida d'un altre color.

Potser tot una endevinalla que mai no encerte,
tal volta els meus pensaments estiguen confosos,
però es cert que la vida gens m'interesa,
i que un somriure per a mi es una malaltia certa.

Potser que no estiga en el camí correcte,
tal volta el meu mirar la mort siga una confusió,
però ja no puc pensar en una altra cosa,
perquè el meu camí es fosc y plé de tristor.

Potser la vida estiga plena de meravella,
però tan sols estic plena de soledat i foscor,
mes no veig per a que res jo servisca,
així que millor dir adéu al meu enderedor.

Potser no tinc la valentia que me pertoca,
tal volta no tinga la sort del emprendre el meu vol,
mes ja no veig una partida més luminosa,
que deixar per a sempre este mal son de viure.

Autora: Rosa Mª Villalta

QUAN L'AMOR JA NO ESTÀ EN MI

Amor, voldría que no me deixares,
encara que sóc jo la que m'en vaig,
no plores per la meua inexistència,
perquè la meua vida no té cap sentit.

Amor, entre el meus braços estigueres,
mes els nostres dubtes s'endugeren,
mes ja no vull amor encara que siga bó,
perquè ninguna llum encén la meua esperança.

Amor, estigueres molt a prop en el meu cor,
mes ja no te tinc i aixó me fa caure,
perquè ja no sent res per la meua vida,
i no puc amar ni assolir ninguna fantasia.

Amor, me he enganyat pensant que te tindria,
més te busque i estàs molt lluny de mi,
a molta distància, en un lloc que no te trobe,
mes, per favor, amor, jo vaig voler tindre'm en mi.

Amor, buida estic i per això no vull viure,
no vull una vida buida i sense cap admiració,
mes cada volta més llunyana estic de l'alegria,
mes cada volta estic més a prop de la mort.

Amor, m'agradaria trobarte ja en el meu cor,
sentir en el meu bàtec una mica del teu suport;
mes encara que estiga amb pena per no trobarte,
espere desprendre'm d'esta angoixa per a posarte.

Amor, dona'm una llum per a poder dir que puc;
amor, no em deixes buida de la teua presència,
que no vull fer mal a ningú en la meua partida,
però al menys dona'm valor per a deixar este món.

Amor, ja no te veig, no te sent, no te desitge,
ja no eres el dilema ni la ansietat que m'envolta,
ja estàs tan juny de mi, que no desitge mes que la mort,
perquè potser en ningun lloc me trobe que faça dolor.

Amor, per favor, si em vols una mica, dóna'm forces,
forces per a tindre el valor de deixar este món,
forces per a deixar ja este dia que m'envolta,
ajunyat de la gent i de les ganes de fer qualsevol cosa.

Autora: Rosa Mª Villalta

DEIXA'M EN PAU, VIDA

Deixa'm en pau vida,
no tinc ganes d'alçarme,
ni de mirar un nou dia,
ni de tindre un nou viatge.

Deixa'm en pau vida,
ja no té sentit veure't
ni que yo t'acompanye,
ni veure com encara naixes.

Deixa'm en pau vida,
pensar no té cap sentit,
doncs tot es una angoixa,
que prompte vull posar-le fi.

Deixa'm en pau vida,
jo tan sols vull dormir,
no veure com passa el dia,
i el meu cos no vull sentir.

Autora: Rosa Mª Villalta

JA NO TINC...

Ja no tinc esperances ni alegria;
no sé quin es el meu dó per a viure;
no sé quina classe de pensament tindre,
per a vore la vida amb un somriure i energia.

Ja no tinc cap emoció que me unixca;
cap tipus de seguretat que me assolisca;
una mica de valor per a afrontar el dia,
una gran força que faça de mi el que caldría.

Ja no tinc l'esperança de millora,
tants d'anys lluitant per ser una altra persona;
ja no tinc forces per a vore el dia a dia,
doncs es el meu mal qui no sap donar color ni sonrisa.

Ja no tinc les condicions per a seguir vivint,
ni tan sols respire tranquila de veure un altre dia,
ni tan sols puc pensar el que fer ara mateixa,
perque ja no tinc res a vore ni tan siquiera queixa.

Ja no tinc ni mai he tingut valor ni destresa,
mai he sabut fer les coses per mi matexia,
he donat el pasos i he caminat sempre indecisa,
i, així está ara el meu cor y la meua tristessa.

Ja no tinc ni mai he tingut ganes de viure,
mes, encara més intens, es el sentit de la mort,
mes, encara me falten forces per a agarrarla,
y deixar per a sempre este món amb molt de dolor.

Autora: Rosa Mª Villalta

ESTIMADA MORT

Estimada mort, te busque i no te trobe;
quan estàs a punt de ser meua,
jo, amb por en el meu cos, et rebutge,
mes no tinc el valor de me dugues amb tu.

Estimada mort, ja son molt anys, amb dolor,
i no te consegueix posarte en el me cor.
Sí, apenada i trist estic en la meua vida,
i, sense causa ninguna, vull que sigues mia.

Estimada mort, apenas ja no tinc paraules,
apenes respire perque m'alce sense voler,
mes no per això puc dir adéu a la vida,
perque ella em persegueix y me fa malícia.

Estimada mort, no te allunyes de mi per favor,
que tinc por d'esta vida i no m'agrada gens ni mica;
espere prompte la teua arribada amb agoixa,
i me dones la mà per a que en tu me vaya sense dolor.


Autora: Rosa Mª

ESTIC FARTA DE LA VIDA

Estic en un moment de ma vida,
que no sent res per viure;
m'agradaria estar molt juny d'ella,
i acabar el meus dies baix terra.

Estic poregosa i sense seguretar,
veient com passa la vida y se m´en va;
voldria veure la vida des d'un altre costat,
i despertar amb alegria i amb satifacció.

Estic pensan solament en la mort,
en eixa que, en silenci, et dona la ma,
i deixa tot buit sense cap altre trellat,
i deixar per fi de pensar que puc millorar.

Estic farta, si, farta de no trobar tranquilitat,
de estar sempre lluitant per a no guanyar;
estic farta sí, de viure senge ninguna gana,
i que per fi desaparega i no torne a respirar.

Autora: Rosa Mª