jueves, 23 de junio de 2011

ENCARA QUE...

Encara tinc temps de somniar,
encara que el somnis no es facen realitat;
encara tinc l'esperança de millorar,
encara que lluitar siga la meua veritat.

Encara tinc temps de canviar,
encara que el temps sense dubtar, haja passat;
encara tinc l'angoixa d'empitjorar,
encara que la victòria  m'haja saludat.

Encara tinc temps de la meua soledat deixar,
encara que l'actitud a elegir siga l'actualitat;
encara tinc el desitg de vore la meuva vida canviar,
encara que em faça pór el meu pas per una novetat.

Encara tinc temps de viure amb millor despertar,
encara que les matinades comencen sempre en igualdat;
encara tinc temps de veure una certesa sense saludar,
encara que sempre he viscut l'incertidumbre de la falsedat.

Autora: Rosa Mª Villalta

sábado, 18 de junio de 2011

ET VULL, AMOR

Amor, búscame fins a trobar-me;
trenca totes les cadenes i murs,
però no em deixes sense buscar-me,
perquè sin ti tot és molt dur.

Amor, tú tens els arrels del coratge,
la fesomia d'un altre dia amb ilusió,
la valentia i l'acció com rellotge,
i l'esperença i la gentileça en acció.

Amor, no em deixes a soles amb este món,
perquè tú tens el poder de la decisió,
el só de les meravelles amb gran don,
i perque et necessite valor i molta ilusió.

Amor, tú que vaig estar en els meus braços,
tú, que besares amb delicadeça els meus llavis,
prengueres amb fluidesa i senzillesa el meu cos,
no t'oblides que el meu buit, espera un avís.

Amor, tú que deixares la meua virginitat,
tú que encengueres el llum de la prosperitat,
tú, que deixares una petjada en la meua vida,
per favor, amor, pren promte el meu cor de veritat.

Autora: Rosa Mª Villalta

lunes, 13 de junio de 2011

DIGES-ME DÍA

Diges-me dia, de nou ens hem trobat.
Jo en tinc molta pena, perquè no volia,
però el ulls oberts i el bàtecs sense cesar.
Diges-me dia, ¿què es el que vols de mi?.

Diges-me dia, tinc el cor obert però buit.
La meua sang circula per les meuves venes,
els meus pensaments no son gens bons.
Diges-me dia, ¿perquè me en vols encara?.

Diges-me dia, ¿tant costa desfer-se de la vida?.
No tinc intenció de viure però no tinc valor.
La meua debilitat es cada dia més forta,
i els meus pasos, deixan de ser-lo, amb intenció.

Diges-me dia, ¿com se troba la valentia?
Encara que no vull veure el dia, me falta valor,
perquè jo sobre en este món en el que la gent val,
mes no tinc intenció de viure molt més.

Diges-me dia, ¿qué faig jo un altre dia?.
Tot es fosc encara que ixca el sol.
Tot es angoixa encara que no tinga motius.
Tot es una lluita que no em deixa alcançar cap son.

Autora: Rosa Mª Villalta

UNA ALTRA MATINADA

Una altra matinada. Tinc por.
Sí, por de no fer el que dec;
encara que tot ho faig de cor,
cap cosa sé que he de fer.

Una altra matinada. Es real.
Sí, real son el bàtecs del cor,
encara que jo no tenga un ideal,
es cert que un dia comença de nou.

Una altra matinada. Angoixa.
Angoixa de vore a la gent,
gent que té molts coneixements,
i jo, com una formiga, no tic gens.

Una altra matinada. Dolor.
Dolor de veure un altre dia,
dolor de no vore llum alguna,
dolor de veure'm inútil ante el mon.

Una altra matinada. Un altre pensar.
El dia està ple de coses, potser,
encara que jo no aprecie el meu passar,
mes encara me falta molt per reconéixer.

Una altra matinada. Un altre lluitar.
Encara que no tinc forces es el que faré,
perquè la vida es una lluita sense parar,
i la meua debilitat, si no lluite, més gran.

Una altra matinada. Un altre despertar.
Açí estic a soles en les meues lletres,
a soles en noves petjades trobar,
mes si no les trobe, faré jo les meues.

Autora: Rosa Mª

domingo, 12 de junio de 2011

¿QUÈ FAIG EN ESTA VIDA?

Estic viva, sí, i plena de pensaments;
pensaments confosos i contradictoris,
que me buiden el cor i l'ànima.
Estic desperta, sí, i plena de sentits,
sent tot el meu cos en un sol bàtec,
i es desperta la meua desesperança.
Estic més enllà que açí,
no tinc cap sentiment de lluita,
mes la angoixa es la meua companya,
i la soledat tan certa com el cel ras.
Veig el cel blau clar i m'agradaria somriure;
però no puc transmetre la gràcia i l'alegria,
perquè tan sols estic plena de molta malicia,
mes no tinc res que donar a la vida.
Veig la mort llunyana quan la vull propera,
la distància quan precise cercania;
veig molt lluny la lluita per millorar,
mes ja no me queda cap pensament que alimentar.
Ja no veig eixida per a la meua vida,
molts anys de lluita per a un nou despertar,
encara que fosc el dia s'endinsa,
estic açí escribint paraules plenes de derrota.

Autora: Rosa Mª Villalta


SENTIMENTS

El record de coses pasades potser una millora,
o pot derivar en nostàlgia i en inseguretat.
Viure del passat es un greu error lògic,
perquè, minut o segón que passa, ja no torna.

Els sentiments poden jugar una mala passada,
al igual que les paraules "t'estime" son dorades,
pero el daurat pot fer-se brut i ser una farsa,
i aleshores no se pot viure en dites parales.

El son de l'amor es el millor antídot per viure,
per a riure, per a veure la vida amb color;
el son de l'amor acompanya a les persones bones,
i puja per damunt de la mentida i el dolor.

El somriure del present es important per a existir,
alçar-se i veure el dia amb un altre aspecte que ahir,
cantar en silenci la sort de viure és un plaer,
en silenci, sí, en silenci, per a disfrutar del ser.

La tristessa de la vida potser siga pasatgera,
tal volta siga el pensament malvat d'una errada,
la tristor qu'envolta els defectes que surgen,
però, potser, poden tindre una eixida per a millor.

El silenci no és sinò el contrari de la paraula,
el que disfruta sense cap companyia excepte el alma,
el que fa ple el cor de un buit d'esperança,
el que fa un nus en la gola i torna negre cada matinada.

L'amor es un don que es té sense demanar-lo,
es el company millor que pot tindre el cor,
el missatge millor que es pot donar sense por,
i la enveja d'aquell que no pot tíndre'l.

Els dons de la persona, són dignes de admiració;
són aquells que fan que la vida tinga un timó,
que cadascú siga el que duu el timó del seu vaixell,
per a arribar a bon port i ser feliç amb ells.

Els dubtes són aquells que no ens deixen caminar,
els que tanquen els ulls per a no poder disfrutar,
els que tenen la clau del nostre agafar la felicitat,
i anar amb els ulls tapats sense poder viure en pau.


Autora: Rosa Mª Villalta

ENCARA

Encara no sé veure el sentit de la meua vida, que passa sense pena ni glòria.
Encara no puc somriure a la vida, perquè no li veig trellat ni cap cosa d'alegria.
Encara els dies son nits i les nits dias somniant tal volta alguna cosa que mai ha de passar.
Encara pense el l'amor com si a mi m'arrivara, com si fora la pluga quan cau cotó en cel.
Encara m'agradaria pensar en una milloria, que me donara una visió de la vida que no veig.
Encara sóc jo la única responsable de la meua vida, encara que no m'agrade l'idea i me agradara no ser jo.
Encara m'odie i no m'accepte, tal volta perquè res tinga qu'agradarme o acceptarme
Encara espere amb angoixa la mà de la mort, eixa que ve silencionsa i que m'en duga a qualsevol port.
Encara espere sí, pero ja no espere millorar, perquè cap cosa puc millorar, perquè no tinc cap virtut i sí molts defectes i ineptituds.
Encara, ja des d'anys, espere que me pasen els dies, sense cap sensibilitat, sense moure'm, tan sols deixant que els dies trancòrregen perquè la rutina i l'habit s'han fet en mí.
Encara tinc temps d'escriure, de pensar, de canviar, ja ho sé, pero gens canvia perque el meu cor està buit, tan sols batega perquè la vida encara corda li dona.
Encara i, dès de fa anys, espere la mort tan de seguida que no puc esperar a que ella vinga a per mi.
Encara estic viva, sí, pero sense voler jo, ja que només sóc un alma a qui no li agrada la vida.
Encara estic viva, sí, i vaig al treball i torne a casa i una altra volta al treball i una altra volta a casa. No m'agrada estar entre la gent que tant val i veure'm que cap cosa sé i que estig enmig del mon sense tindre qu'estar.

Autora: Rosa Mª Villalta

sábado, 11 de junio de 2011

JA NO VULL VIURE

En la primavera les flors esclaten d'alegria,
encara que el meu cor plore del seu buit;
mes no es la primavera qui millor me senta,
mes el el buit de no tindre calor i amor.

En l'estiu la calor fa el seu aparéixer,
la llum ilumina el dia amb el seu color,
i encara que el meus sentiments sigan negres,
puc veure el somriue del meu enrededor.

Ja no sóc ninguna xiqueta per a plorar,
pero dins de mi no faig mes que això;
potser perquè no mereixca mai riure,
potser perquè no tinc res en el meu cor.

Ja no sóc la jove que un primer amor espera,
tan sols una dona plena d'angoixa i sumisió;
potser la meua vida pot canviar un poc,
però estic convençuda de que no sóc digna d'amor.

Potser les meues llágrimes a ningun lloc arriben,
tal volta el meu dolor no ix del meu cor;
potser hi haja una llum que no veig mai,
i que faça que veja la vida d'un altre color.

Potser tot una endevinalla que mai no encerte,
tal volta els meus pensaments estiguen confosos,
però es cert que la vida gens m'interesa,
i que un somriure per a mi es una malaltia certa.

Potser que no estiga en el camí correcte,
tal volta el meu mirar la mort siga una confusió,
però ja no puc pensar en una altra cosa,
perquè el meu camí es fosc y plé de tristor.

Potser la vida estiga plena de meravella,
però tan sols estic plena de soledat i foscor,
mes no veig per a que res jo servisca,
així que millor dir adéu al meu enderedor.

Potser no tinc la valentia que me pertoca,
tal volta no tinga la sort del emprendre el meu vol,
mes ja no veig una partida més luminosa,
que deixar per a sempre este mal son de viure.

Autora: Rosa Mª Villalta

QUAN L'AMOR JA NO ESTÀ EN MI

Amor, voldría que no me deixares,
encara que sóc jo la que m'en vaig,
no plores per la meua inexistència,
perquè la meua vida no té cap sentit.

Amor, entre el meus braços estigueres,
mes els nostres dubtes s'endugeren,
mes ja no vull amor encara que siga bó,
perquè ninguna llum encén la meua esperança.

Amor, estigueres molt a prop en el meu cor,
mes ja no te tinc i aixó me fa caure,
perquè ja no sent res per la meua vida,
i no puc amar ni assolir ninguna fantasia.

Amor, me he enganyat pensant que te tindria,
més te busque i estàs molt lluny de mi,
a molta distància, en un lloc que no te trobe,
mes, per favor, amor, jo vaig voler tindre'm en mi.

Amor, buida estic i per això no vull viure,
no vull una vida buida i sense cap admiració,
mes cada volta més llunyana estic de l'alegria,
mes cada volta estic més a prop de la mort.

Amor, m'agradaria trobarte ja en el meu cor,
sentir en el meu bàtec una mica del teu suport;
mes encara que estiga amb pena per no trobarte,
espere desprendre'm d'esta angoixa per a posarte.

Amor, dona'm una llum per a poder dir que puc;
amor, no em deixes buida de la teua presència,
que no vull fer mal a ningú en la meua partida,
però al menys dona'm valor per a deixar este món.

Amor, ja no te veig, no te sent, no te desitge,
ja no eres el dilema ni la ansietat que m'envolta,
ja estàs tan juny de mi, que no desitge mes que la mort,
perquè potser en ningun lloc me trobe que faça dolor.

Amor, per favor, si em vols una mica, dóna'm forces,
forces per a tindre el valor de deixar este món,
forces per a deixar ja este dia que m'envolta,
ajunyat de la gent i de les ganes de fer qualsevol cosa.

Autora: Rosa Mª Villalta

DEIXA'M EN PAU, VIDA

Deixa'm en pau vida,
no tinc ganes d'alçarme,
ni de mirar un nou dia,
ni de tindre un nou viatge.

Deixa'm en pau vida,
ja no té sentit veure't
ni que yo t'acompanye,
ni veure com encara naixes.

Deixa'm en pau vida,
pensar no té cap sentit,
doncs tot es una angoixa,
que prompte vull posar-le fi.

Deixa'm en pau vida,
jo tan sols vull dormir,
no veure com passa el dia,
i el meu cos no vull sentir.

Autora: Rosa Mª Villalta

JA NO TINC...

Ja no tinc esperances ni alegria;
no sé quin es el meu dó per a viure;
no sé quina classe de pensament tindre,
per a vore la vida amb un somriure i energia.

Ja no tinc cap emoció que me unixca;
cap tipus de seguretat que me assolisca;
una mica de valor per a afrontar el dia,
una gran força que faça de mi el que caldría.

Ja no tinc l'esperança de millora,
tants d'anys lluitant per ser una altra persona;
ja no tinc forces per a vore el dia a dia,
doncs es el meu mal qui no sap donar color ni sonrisa.

Ja no tinc les condicions per a seguir vivint,
ni tan sols respire tranquila de veure un altre dia,
ni tan sols puc pensar el que fer ara mateixa,
perque ja no tinc res a vore ni tan siquiera queixa.

Ja no tinc ni mai he tingut valor ni destresa,
mai he sabut fer les coses per mi matexia,
he donat el pasos i he caminat sempre indecisa,
i, així está ara el meu cor y la meua tristessa.

Ja no tinc ni mai he tingut ganes de viure,
mes, encara més intens, es el sentit de la mort,
mes, encara me falten forces per a agarrarla,
y deixar per a sempre este món amb molt de dolor.

Autora: Rosa Mª Villalta

ESTIMADA MORT

Estimada mort, te busque i no te trobe;
quan estàs a punt de ser meua,
jo, amb por en el meu cos, et rebutge,
mes no tinc el valor de me dugues amb tu.

Estimada mort, ja son molt anys, amb dolor,
i no te consegueix posarte en el me cor.
Sí, apenada i trist estic en la meua vida,
i, sense causa ninguna, vull que sigues mia.

Estimada mort, apenas ja no tinc paraules,
apenes respire perque m'alce sense voler,
mes no per això puc dir adéu a la vida,
perque ella em persegueix y me fa malícia.

Estimada mort, no te allunyes de mi per favor,
que tinc por d'esta vida i no m'agrada gens ni mica;
espere prompte la teua arribada amb agoixa,
i me dones la mà per a que en tu me vaya sense dolor.


Autora: Rosa Mª

ESTIC FARTA DE LA VIDA

Estic en un moment de ma vida,
que no sent res per viure;
m'agradaria estar molt juny d'ella,
i acabar el meus dies baix terra.

Estic poregosa i sense seguretar,
veient com passa la vida y se m´en va;
voldria veure la vida des d'un altre costat,
i despertar amb alegria i amb satifacció.

Estic pensan solament en la mort,
en eixa que, en silenci, et dona la ma,
i deixa tot buit sense cap altre trellat,
i deixar per fi de pensar que puc millorar.

Estic farta, si, farta de no trobar tranquilitat,
de estar sempre lluitant per a no guanyar;
estic farta sí, de viure senge ninguna gana,
i que per fi desaparega i no torne a respirar.

Autora: Rosa Mª