domingo, 12 de junio de 2011

ENCARA

Encara no sé veure el sentit de la meua vida, que passa sense pena ni glòria.
Encara no puc somriure a la vida, perquè no li veig trellat ni cap cosa d'alegria.
Encara els dies son nits i les nits dias somniant tal volta alguna cosa que mai ha de passar.
Encara pense el l'amor com si a mi m'arrivara, com si fora la pluga quan cau cotó en cel.
Encara m'agradaria pensar en una milloria, que me donara una visió de la vida que no veig.
Encara sóc jo la única responsable de la meua vida, encara que no m'agrade l'idea i me agradara no ser jo.
Encara m'odie i no m'accepte, tal volta perquè res tinga qu'agradarme o acceptarme
Encara espere amb angoixa la mà de la mort, eixa que ve silencionsa i que m'en duga a qualsevol port.
Encara espere sí, pero ja no espere millorar, perquè cap cosa puc millorar, perquè no tinc cap virtut i sí molts defectes i ineptituds.
Encara, ja des d'anys, espere que me pasen els dies, sense cap sensibilitat, sense moure'm, tan sols deixant que els dies trancòrregen perquè la rutina i l'habit s'han fet en mí.
Encara tinc temps d'escriure, de pensar, de canviar, ja ho sé, pero gens canvia perque el meu cor està buit, tan sols batega perquè la vida encara corda li dona.
Encara i, dès de fa anys, espere la mort tan de seguida que no puc esperar a que ella vinga a per mi.
Encara estic viva, sí, pero sense voler jo, ja que només sóc un alma a qui no li agrada la vida.
Encara estic viva, sí, i vaig al treball i torne a casa i una altra volta al treball i una altra volta a casa. No m'agrada estar entre la gent que tant val i veure'm que cap cosa sé i que estig enmig del mon sense tindre qu'estar.

Autora: Rosa Mª Villalta

No hay comentarios:

Publicar un comentario