sábado, 11 de junio de 2011

JA NO VULL VIURE

En la primavera les flors esclaten d'alegria,
encara que el meu cor plore del seu buit;
mes no es la primavera qui millor me senta,
mes el el buit de no tindre calor i amor.

En l'estiu la calor fa el seu aparéixer,
la llum ilumina el dia amb el seu color,
i encara que el meus sentiments sigan negres,
puc veure el somriue del meu enrededor.

Ja no sóc ninguna xiqueta per a plorar,
pero dins de mi no faig mes que això;
potser perquè no mereixca mai riure,
potser perquè no tinc res en el meu cor.

Ja no sóc la jove que un primer amor espera,
tan sols una dona plena d'angoixa i sumisió;
potser la meua vida pot canviar un poc,
però estic convençuda de que no sóc digna d'amor.

Potser les meues llágrimes a ningun lloc arriben,
tal volta el meu dolor no ix del meu cor;
potser hi haja una llum que no veig mai,
i que faça que veja la vida d'un altre color.

Potser tot una endevinalla que mai no encerte,
tal volta els meus pensaments estiguen confosos,
però es cert que la vida gens m'interesa,
i que un somriure per a mi es una malaltia certa.

Potser que no estiga en el camí correcte,
tal volta el meu mirar la mort siga una confusió,
però ja no puc pensar en una altra cosa,
perquè el meu camí es fosc y plé de tristor.

Potser la vida estiga plena de meravella,
però tan sols estic plena de soledat i foscor,
mes no veig per a que res jo servisca,
així que millor dir adéu al meu enderedor.

Potser no tinc la valentia que me pertoca,
tal volta no tinga la sort del emprendre el meu vol,
mes ja no veig una partida més luminosa,
que deixar per a sempre este mal son de viure.

Autora: Rosa Mª Villalta

No hay comentarios:

Publicar un comentario