jueves, 28 de julio de 2011

LA VERDADERA AMISTAT

Recuperar una amistat no és difícil,
si és verdadera i la confiança segueix,
mes hi ha que tindre cura amb tendresa,
perquè no assolisca en envergadura.

No hi ha temps que perdre en un amic,
mes, si el temps passa i no relueix,
és millor apartar-se i seguir el camí,
doncs no és obligació ni se dedueix,
que l'amistat haja de ser un miracle.

Mes es trist quan l'amistat s'en va,
i alegre quan torna la seua cara a donar,
però el major enemic que pot trobar,
és la desconfiança, el rancor i la frialdat.

Rosa Mª Villalta.

IMPORTANT ES...

Important és fixar-se metes curtetes,
important és la constància en conseguir-les,
important és tindre una il.lusió, una fantasia,
que ómpliga el cap i el cor de sensacions plenes.

Important és la paraula sense falsedat,
eixa amistad que acompanya la soledat,
eixe passar la vida amb entusiasme i vitalitat,
important són els dubtes que apareixen en la realitat.

Important és apartar-se de la ignorància,
fer esforç per a canviar el que no se sap,
important és l'acceptació d'un mateix,
i prendre les decisions que facen créixer.

Important és l'amor plé en el cor,
deixar profondes petjades que no causen dolor,
important és el só de l'esperança,
perquè sense ella, tan sols es viu la mancança.

Important és viure cada dia un poc millor,
tal volta perquè el desitg siga l'autor;
important és comprendre i veure la bellessa,
de totes les coses xicotetes que la vida ens deixa.

Rosa Mª Villalta

miércoles, 27 de julio de 2011

COSES DE LA VIDA

Una paraula, tans sols una paraula,
té força i sentit en la nostra ànima,
una resposta de acollida, un só de confiança,
una llum que s'il.lumina en l'interior del cor.

Una mirada, una senzilla i inmensa sensació,
un pas cap al front i continuar la vida,
que plenes de coses belles té, potser xicotetes,
però que dónen l'estímul per a guiar l'acció.

Unes sensacions, potser dèbiles o intenses,
uns bàtecs que guien el nostre cor,
una acollida amistat en que contar ,
una plena fortuna de tindre amor en l'interior.

Uns anys, menys o més viscuts,
penes o alegries que envolten la nostra ànima,
confusió, tal volta, desequilibri, inestabilitat,
però la vida continúa, ..., sí fa la seua aparició.

Rosa Mª Villalta



ACARONANT L'AMOR

Desitjos, fantasies, il.lusions,
potser no siguen més que això`,
però ahí se troben fregant sensacions,
sense pensar en res, amb recel.

Res mes començar el matí,
quan encara el sol sense el seu curs,
el dia sencer s'obri qual paradís,
para no deixar el ritme de la matinada.

Lluny de perdre cada instant,
prop de pal.liar les necessitats sorgides,
vibra el cos, el cor lateix,
doncs mana el present que transcurs fa.

Amor, que fas efecte en el enllaç,
que juntes camins que cap cosa saben,
que uneixes cosos amb tot el coratje,
que saps de confiança com ningú,
invaeix amb la teua presència este dia,
per a acaronar amb suavitat la teua brisa.

Rosa Mª Villalta.


lunes, 25 de julio de 2011

EL VAIXELL DE LA VIDA

Amb molta intensitat sent el meu cos,
una màgia d'entusiasme que plena el meu cor;
no són fantasies ni pensaments, són sensacions;
sensacions no satisfetes, són vida, emocions.

Encara que existeixca el fracàs, l'ansietat;
encara que cada nou dia siga un segon a trobar;
encara que la distancia siga curta en l'amistat;
no és una idea bona el voler la vida deixar.

Quan les il.lusions estiguen desfetes,
quan no es veja la ternura de l'amor real,
quan el plaer i el claror siguen les metes,
és quan amb més intensitat hi ha que lluitar.

No és el victimisme la forma d'eixir del pas,
mes és la plena autonomia a la que se ha d'arribar;
no és la desil.lusió qui determina el fracàs,
és la presa del timó del vaixell de la vida, el anar.

Rosa Mª Villalta

SIGA COM SIGA

Siga com siga, estic açí;
ara sóc lliure en els meus escrits,
en la meua mirada, en les meues sensacions,
en el cos que crida que vol viure amb decisió.

Siga com siga, plena de vida sóc;
aprofitar el temps que ara me brinda,
deixar a banda tota la meua por,
perquè caminar suposa un gran pas d'acció.

Siga com siga, un só naix en el meu cor;
tal volta siga d'alegria, tal volta de tristor,
mes no importa si la melodia se segueix amb amor,
mes importa que l'armonia siga el gran tresor.

Siga com siga, veig el nou dia,
encara que a fosques, però ell em serveix de guia;
una companyia, una cancó, tal volta una resposta,
fan que este dia no passe sense petjada i força.

Siga com siga, els bàtecs del cor no deixen de sonar,
uns bàtecs que permeteixen que alguna cosa siga,
uns sentits, uns ulls, unes mans capaços d'utilitzar 
mentre la vida passa, el temps passa... siga como siga.

Rosa Mª Villalta

domingo, 24 de julio de 2011

QUAN L'INTENT NO ES FA REALITAT

És molt fàcil dir consells sobre la vida quan esta és un tortura, quan viure es converteix en una angoixa. És molt fàcil pensar que, perquè una persona esté a sóles, perque no esté casada o tinga fills, no hauria de tindre estos sentiments d'eixir de la vida, de no patir més.
No puc assolir esta forma de pensar, m'entristeix enormement doncs, l'apatia, l'angoxia, les ganes de deixar la vida, són completament indistints.Sí, estic açí per la meua covardia, per no tindre la força suficient per a donar l'últim pas.



M'envaeix cada volta més una angoixa que no entenc,

una inquietud tremenda de dir adéu a la vida,

de no tindre un segon més de força i vitalitat.

La meua apatia és cada volta més constant, més plena,

i me pregunte una volta i altra per què estic en este mon.



La meua covardia és terrible, tant per a viure com per a moure'm.

Els meus passos són en va, perquè no desitge viure,

tan sols que la mort m'agafe sigilosament de la mà.

Sé que hi ha gent pijor que jo, gent enferma, gent sense treball,

ho pense sí, però... la vida per a mi, sentit no te cap.



Ja no necessite paraules no, ni consells que em fam mal,

no necessite d'ànims quan el meus, a saber on estaràn,

no sé què necesisste, tan sols la mort es la bé en fará,

però para mi l'important seria conseguir un final.



Estic plena d'impaciència d'inseguretat,

no puc en esta angoixa, que no me deixa ni un segon,

no puc pensar, al cap de tants anys de sofriment, d'apatia,

que la vida té colors i que jo sempre negra la he vista.





Quan m'agradaria no viure i deixar de pensar, d'escriute coses tan lletges, tan tristas, però no puc posar-me la màscara de l'alegria, de la vitalitat perquè en ella no sóc jo i l'únic en que pense és desapareixer sense cap il.lusió.





Rosa Mª Villalta.


sábado, 23 de julio de 2011

JA NO PUC MES

JA NO PUC MÉS,
CAIC PER MOMENTS, PER ESTONES;
GENS TE CAP SENTIT PER A VIURE,
NO VEIG CAP LLUM O PORTA D'EXIDA.

JA NO PUC MÉS,
LA MEUA COBARDIA ES INMENSA,
PERÒ ENCARA MÉS EL DEIXAR LA VIDA,
QUE NO ME SERVEIX MÉS QUE PER A SOFRIR.

JA NO PUC MÉS,
LI DONE VOLTES AL MEU CAP, NO PUC VIURE,
NO SÓC NI DONA PER DONAR PLAER NI TINC VALIA,
TAN SOLS SUFRIX EN LA MEUA SOLEDAT, SENSE SOMRIURE.

JA NO PUC MÉS,
NO PUC EIXIR AL CARRER, CAP COSA M'AGRADA,
M'ESFORCE, SÍ, PERO NO FAIG PER PROPIA DECISIÓ,
ARA, JA, CAP COSA PUC FER JA,
ELS ANYS HAN PASSAT EN LA MATEIXA ANGOIXA,
I JA ES HORA D'ACABAR, D'ACABAR LA MEURA HISTORIA.

Rosa Mª Villalta

EN LA MATINADA

La meua ànima renaix,
el meu cos sent sense parar,
i cada bàtec del cor, naix,
en cada instant del meu somniar.

En els somnis sóc lliure,
no així en el art del plaer,
que no s'acosta ni en un somriure,
que s'allunya del meu ser.

Les sensacions són constants,
són fresques, plenes d'inquietud,
vullguera dir que son uns instants,
però el meu cos no és quietud.

El meu ànim es deixa dur, és ningú,
perquè no sóc capaç de pal.liar res,
i encara que puguera satisfer desitg algú,
me veig sóla ante la vida sense fer res.

Ara, en la soledat de la matinada,
quan tinc el dia sencer per a coses fer,
estic buida, massa buida, potser sense voler,
ja no importa si trobe o no trobe el plaer.

Rosa Mª Villalta.

viernes, 22 de julio de 2011

QUAN LA VIDA PASSA SENSE PARAR

Canvia la nostra forma de mirar,
els nostres pensaments inquiets,
l'ànima que camina sense parar,
el nostre pas segons els intents.

La nostra inquietud mana el pensar,
sense dubte i amb pressa, pareixers,
ocultant la realitat, tancant el passar,
la nostra idea increpa el seu crèixer.

Hi ha dubtes, potser, tanmanteix reaccionar,
perquè el temps passa, no permaneix quet,
i la decisió és, doncs, qui ara fa el seu mirar,
i les conseqüències no són mes que el pas següent.

No hi ha que mirar darrere, no, doncs sino lluitar,
perquè lamentarse es el contrari de la veritat,
i quan abans agafen la vida per el seu costat,
més progresarem i deixarem que l'ànima puga pujar.

Potser que res es veja de la vida, del seu pasar,
potser que entre laments i angoixa, la pena creix,
i això es una creu a deixar i no desenvolupar,
perquè la pena... no val ni cedeix.

El temps passa sense dubtar, ni un segon permaneix,
mes encara que l'alegria no siga qui segueix,
no hi ha que donar-li l'esquena per molt dur el passar,
perquè amb pensa i angoixa, res se pot solucionar.

Rosa Mª Villalta.

jueves, 21 de julio de 2011

EXISTENCIA

Existeixen els amics, no ho dubte;
però també els coneguts que res desitgen,
que no més passen per la nostra vida,
sense deixar rastre ni armonia.

Existeix l'amor, sí, la mostra sóc jo;
que vaig nàixer de la ternura i la bellessa,
que dues persones trobaren amb il.lusió,
i que encara me volen sense canvi ni opinió.

Existeixen les guerres, la desolació;
encara no hi ha fórmula ni màgia ni idea,
d'acostar la pau en tot un món d'irritació,
en que només assoma la crisi y la tristessa.

Existeix un firmament sense interrupció,
on no hi ha límits per a veure en tot el món,
on hi ha una majestuosa llibertat,
pero a mirar sense dubtes una gran realitat.

Existeix la mentira, la traició, la falsedat,
mes importa pel mal que al cór fan,
tanmateix al costat d'una gran realitat,
l'ànima eix per a cobrir la part del mal.

Rosa Mª Villalta

PARLANT AMB EL COR

Quan parla el temps i no jo,
quan estic buida i farta de tot,
quan l'esperança està llunyana,
aleshores, escric al temps, a l'amor.

Quan la soledat no es una paraula,
quan és l'impuls el que causa,
quan una decisió es mal pressa,
aleshores, pense en una nova bellessa.

Quan els pensaments són negatius,
quan no és el desitg qui té un motiu,
quan ja no hi ha paraules que dir,
aleshores millor lluitar que fugir.

Quan les coses siguen totes difíciles,
quan les paraules siguen totes buides,
quan els sentiment i l'anima dessertes,
aleshores, parlar al cor a portes obertes.

Rosa Mª Villalta.

jueves, 14 de julio de 2011

ESTIC...

ESTIC PLENA DE SENTIMENTS, DE DESITJOS,
ESTIC PLENA DE VIDA Y DE SENSACIONS,
NO PUC NEGAR AÇÓ A LA VIDA,
NO PUC ENGANYAR-ME EN LES ESTACIONS.

ESTIC PLENA DE NECESSITATS INMENSES,
TAL VOLTA NO LES PUGA PAL.LIAR, O POTSER SÍ,
ARA NO VULL REFUGIAR-ME EN LES LLÀGRIMES,
DONS EL TEMPS PASSA I VIURE ES EL MEU SÍ.

ESTIC PLENA DE LLÀSTIMA Y ANGOIXA, SÍ,
PERÒ DE RES SERVEIX PER A REBRE EL NOU DIA,
ARA, LES PENES LES DEIXE EN UN RACÓ,
PER A QUE ENTRE DE PLÉ L'ÀNIMA I L'IL.LUSIÓ.

ESTIC PLENA DE INMENSES SENSACIONS,
HUI NO VULL QUE PASSE EL DIA SENSE DETERMINACIÓ;
LES CONSEQÜENCIES, TAL VOLTA NO SIGUEN BONES,
PERÒ IMPORTANT ÉS QUE LI DONE A LA VIDA, REACCIÓ.

ESTIC PLENA ... PLENA I TAL VOLTA, BUIDA,
PERÒ NO VULL CAURE EN UN CARRER SENSE EXIDA,
MES TORNE AL MEU SEMBLANT MÉS INHÒSPIT,
ON LA VIDA ES BONDAT I FORÇA AMB ÉXIT.

ESTIC... ESTIC I NO SÉ PER ON VAIG,
PERÒ ENCARA QUE BUIDA O PLENA,
SÓC UNA XICOTETA GOTETA QUE CAU,
SENSE SABER SI LA MEUA ÀNIMA RENAIX.

Rosa Mª Villalta

domingo, 10 de julio de 2011

VULLGUERA...

Vullguera deixar de pensar,
i ser lliure y veure la realitat;
vullguera canviar de veritat,
per a veure el món amb un altre semblant.

Vullguera deixar de lluitar,
i ser capaç de viure sense plorar;
vullguera canviar de sobte,
com si canviar fóra facil de realitzar.

Vullguera deixar de tindre por,
i ser valenta ante el meu cor;
vullguera canviar el meu ànim,
però tinc espines que no puc traure.

Vullguera dexiar de somniar desperta,
i tindre vivències en lloc de fantasies;
vullguera canviar el ritme del coratge,
que no me deixa decidir amb les circumstàncies.

Vullguera... vullguera tindre capacitat,
per a escriure coses belles;
vullguera ... vullguera, saber amar,
per a no tindre mal el meu cap.

Rosa Mª Villalta

EN ESTE RACÓ...

ÉSTE ES EL MEU RACÓ PER A ALLUNYARME,
EN ESTE RACÓ SÓC LLIURE, NINGÚ POT DANYAR-ME.
EN ESTE RACÓ SÓC JO MATEIXA, PUC LIBERAR-ME.

ÉSTE ES EL MEU RACÓ PER A ESCRIURE,
EN ESTE RACÓ SÓC LA MEUA ÁNIMA, SÓC ENTERA.
EN ESTE RACÓ SÓC UNA MENA DE PENA COMPLETA.

ÉSTE ES EL MEU RACÓ PER A DESAHOGAR-ME,
EN ESTE RACÓ SÓC LA ÚNICA VEU, LA MORT M'ESPERA.
EN ESTE RACÓ SÓC L'INSTINT, LA MEUA DESESPERANÇA.

Rosa Mª Villalta

NO TINC...

NO TINC JA DESITJOS,
S'EN VAN TRENCAR COM UN ESPILL;
MES JA DEIXE PASSAR LA VIDA,
MES JA ME DEIXE UNICAMENT DORMIR.

NO TINC JA ESPERANÇA,
SE TRENCÀ JA FA MOLT DE TEMPS;
I, ENCARA QUE M'AGRADARIA TINDRE-LA,
NO ESTÀ EN MI EL VORE-LA EN LA MATINADA.

NO TINC JA GANES DE LLUITAR,
LA MEUA VIDA JA NO TÉ SENTIT,
JA SÓC MASSA MAJOR PER A SOMNIS,
MAJOR PER A COMENÇAR A VIURE.

NO TINC JA GANES DE CONFIAR,
DONCS JA NO TINC FORCES DE CAMINAR;
L'ÚNICA ESPERANÇA I GANES,
ES QUE LA MORT ME DONE LA MÀ.

Rosa Mª Villalta

DESITJADA MORT

ALGÚN DIA TROBARÉ LA MORT DE CARA,
EIXA QUE VULL ARA I QUE TARDA SU ARRIBADA;
ALGÚN DIA DESCANSARÉ DE ESTA ANGOIXA,
DE ESTA SOLEDAT, DE ESTE MAL SOMNI.

ALGÚN DIA LA MORT EM DONARA LA LLUM DESITJADA,
EIXA QUE NO TINC ARA Y QUE NO ME DEIXA VORE EL ALMA,
EIXA QUE ESTÀ AMAGADA PERÒ QUE NO VEIG MAI,
I, SI ARA NO LA VEIG, PER A QUÈ ESPERAR TANT?.

Rosa Mª Villalta

sábado, 9 de julio de 2011

UNA REFLEXIÓ DE L'ÀNIMA

Ja no dubte, no tinc forces per a lluitar. Baix el aigua, quan nade, pense en la força que he d'utilitzar per a viure.
Estic a soles, molt a soles, estic farta de pensar en l'esperança, de que vaig a estar millor en algun altre moment.
Pasen els anys i me sent derrotada, com si el pas de temps m'haguera fet freda, sense ninguna raó evident.
Tinc por, perque me dona por viure i morir. No m'entenc, estic en una lluita continua entre els dos extrems. No estic valenta per a llevar-me la vida, ja ho he intentat, però és que no tinc ja ningun objectiu per a estar en la vida.

Rosa Mª Villalta

NO SÉ QUI SÓC

Ja no sé qui sóc;
sé que he de canviar,
que no me vull res,
que la pau he de trobar.

Mancança de confiança.

Ja no sé qui sóc;
els motius per a viure,
la meta a arribar,
la causa del meu malviure.

Mancança de confiança.

Ja no sé qui sóc;
abans sabia que volia,
ara ja no sé que vull,
ni veig ni una llum

Mancança de confiança.

Ja no sé qui sóc;
sí, sóc persona, sí,
sense cap il.lusió,
amb falta de valentia.

Mancança de confiança.

Autora: Rosa Mª

¿ALGUN DIA ARRIBARÉ A CANVIAR?

No sé si avance en el camí de la vida,
tan sols sé que per ell he de pasar,
encara que no vullga ver la matinada,
tan sols sé que he de canviar.

No sé si desitge o patisc en soledat,
tans sols sé que és la meua única realitat,
encara que vullgera canviar el meu voler,
encara que no sé si seria el meu plaer.

No sé si canvie o permanesc en inseguretat,
tan sols sé que tinc desconfiança en mi mateixa,
i me fa por tot el que a la vida respecta,
tot aquell que no està dins de la meua incertesa.

I no sé... no sé qui soc... no,
tans sols se que respire i menge, estic viva,
no sé si vull la companyia o la soledat,
tans anys fa que perguí la esperança de millorar.

Autora: Rosa Mª Villalta

jueves, 7 de julio de 2011

NO ENTENC

No entenc la tristor que me invaeix,
les ganes tan fortes que tinc de morir,
la por que supona el sentir que visc,
la inseguretat que en mi no es para de produir.

No entenc de il.lusions, del plaer,
de la bellessa que envolta tot un querer,
la llum que encen el pas fins al voler,
no entenc... no entenc res del que vull ser,

Autora: Rosa Mª Villalta.