domingo, 24 de julio de 2011

QUAN L'INTENT NO ES FA REALITAT

És molt fàcil dir consells sobre la vida quan esta és un tortura, quan viure es converteix en una angoixa. És molt fàcil pensar que, perquè una persona esté a sóles, perque no esté casada o tinga fills, no hauria de tindre estos sentiments d'eixir de la vida, de no patir més.
No puc assolir esta forma de pensar, m'entristeix enormement doncs, l'apatia, l'angoxia, les ganes de deixar la vida, són completament indistints.Sí, estic açí per la meua covardia, per no tindre la força suficient per a donar l'últim pas.



M'envaeix cada volta més una angoixa que no entenc,

una inquietud tremenda de dir adéu a la vida,

de no tindre un segon més de força i vitalitat.

La meua apatia és cada volta més constant, més plena,

i me pregunte una volta i altra per què estic en este mon.



La meua covardia és terrible, tant per a viure com per a moure'm.

Els meus passos són en va, perquè no desitge viure,

tan sols que la mort m'agafe sigilosament de la mà.

Sé que hi ha gent pijor que jo, gent enferma, gent sense treball,

ho pense sí, però... la vida per a mi, sentit no te cap.



Ja no necessite paraules no, ni consells que em fam mal,

no necessite d'ànims quan el meus, a saber on estaràn,

no sé què necesisste, tan sols la mort es la bé en fará,

però para mi l'important seria conseguir un final.



Estic plena d'impaciència d'inseguretat,

no puc en esta angoixa, que no me deixa ni un segon,

no puc pensar, al cap de tants anys de sofriment, d'apatia,

que la vida té colors i que jo sempre negra la he vista.





Quan m'agradaria no viure i deixar de pensar, d'escriute coses tan lletges, tan tristas, però no puc posar-me la màscara de l'alegria, de la vitalitat perquè en ella no sóc jo i l'únic en que pense és desapareixer sense cap il.lusió.





Rosa Mª Villalta.


No hay comentarios:

Publicar un comentario