sábado, 20 de agosto de 2011

PREGUNTES SENSE RESPOSTA

On trobar l'amor, me preguntaba;
on es troba l'esperança i la serenitat?.
On van a parar les bones pretensions,
les idees que omplin el cor d'un gran amor?.

A on dirigir la mirada, quan el dolor és gran?,
a on van a parar el somnis que no es fan realitat?
Com trobar una fe perduda, una creència xicoteta,
que faça d'este dia un lloc plé de bellessa?.

En el racó del meu cor no veig resposta,
i els meus pensaments, perduts, a ningun lloc me duen,
però insistiré en la búsqueda d'una resposta,
perquè no vullguera morir sense esperança, amor i il.lusió.

Rosa Mª Villalta



viernes, 19 de agosto de 2011

UN LLOC NO TROBAT

En el paradís del silenci,

en la quietud de la soledat,

en el naixement de este nou dia,

en el refugi del meu despertar,

hi ha un cor obert sense cesar.



En la meravella de la matinada,

en el lloc que vull trobar,

en la xicoteta meta que me propose,

en el manifest de este nou pensar,

haurà un xicotet lloc al que arribar.



En la inmensitat del dia que depara,

en el racó del cor, tan sensible,

en l'aire, en el vent, en el firmament,

allà on ningú sap que visc aferrada.



En la intensitat del color que le done al dia,

en el matís de la meua ànima, que perduda es troba,

en l'espectacle que depara el son de l'esperança,

en el pas, insegur tal volta, que done al matí.



Tal volta no siga tan dèbil com crega,

que la força estiga en el meu interior i no la veja,

que el temor a la vida, tan sols idea siga,

que camine lentament, per arribar a bona meta.



Tan sols sé que no sé on arribar ni com,

que camine desorientada sense nord, però amb eixir;

que m'esforçe para ser cada dia millor persona,

que l'important per a mi no es ser bóna,

sino créixer interiorment i veure les coses belles.



Rosa Mª Villalta.


sábado, 13 de agosto de 2011

UN NOU PAS, UNA NOVA VIDA

Una nova vida m'espera, un nou camí;
estic freda a paser de l'estiu,
amb la por d'una xiqueta, pero ja adulta sóc.

L'esperança vullguera que omplira els buits,
eixos buits plens de tristesa que no me deixen eixir,
una nostàlgia que de nada serveix i que cal buidar,
i uns pensaments que deixen una petjada en el meu passar.

Ara, tinc qu'alçar el vol des de zero,
anar a poc a poc sense a caure a terra,
aprendre del meus errors i caminar endavant,
sense mirar cap arrere, perquè importa el pas que done.

Em tinc a mi mateixa, a mí, a la meua ombra;
mes no vull anar a passos ràpids sense assaborir,
sinò caminar espai per a tot el meu entorn assolir,
preferint donar tans sols ú, que molts patint.

Ara, busque trobar una meta xicoteta,
un lloc en mi mateixa on trobar la pau sencera,
un lloc on la meua conciència esté tranquil.la,
un meta que em permeteixa ser jo mateixa.

Ja ni tan sols pense en l'esperança, en l'amor,
dons estic buida i m'he d'omplir de llum i il.lusió,
tans sols done ara un nou pas potser incert,
per a caminar cap avant i no tornar cap arrere mirar.

Rosa Mª Villalta.


lunes, 8 de agosto de 2011

LA MEUA BAMBOLLA DE LA VIDA

No sé si existeix el destí, la sort; tan sols sé que les coses es consegueixen amb molt d'esforç.
Vull ser una dona plena, completa, segura de sí mateixa. Vull ser fort i arremetre els obstacles que la vida em presenta.
No sóc creient i això fa que la desesperança continuamente m'abrace.
Admire a eixes persones amb fé, amb creències, amb estímul d'avançar.
No vull caure de nou en un pou a fosques. En canvi, note la meua caiguda, a un buit sense arribar a ningun joc.
Tinc por, no deixe la meua por, la meua desconfiança en mi mateixa.
He prés la decisió de viure a sóles, de la meua llibertad, sí; però, ara, quan caic sense ninguna causa, quan me donen estes baixades tan fortes tinc massa por.
Vullguera poder ser una bona professional, sóc mestra, i tinc sempre la sensació de que faig mal les coses. M'allunye de tot el món, perquè pense que sóc l'única que faig les coses mal, l'única que no val, que sobra i jo mateixa em somergeix en la meua pròpia bambolla que no me permeteix crèixer i viure amb intensitat.
Ara, a setembre comença el nou curs, sí, i me pregunte si cal entrar o deixar córrer les coses que transcueixen sense anar, encara que la bambolla de la meua vida es vaja fent cada volta més gran.

Rosa Mª Villalta.

sábado, 6 de agosto de 2011

DEIXANT LA POR

Entretinguda he estat entre la desesperança i el silenci,
els dies passen i hi ha que prendre solucions a problemes,
mes no hi ha que fer les coses de manera ràpida y sense cura,
perquè desprès es la conciència qui trau les seues consequències.

Ara, sóc una dóna nova, major potser, però amb ganes de renàixer,
amb ganes de solucionar problemes no resolts per manca de soltura,
per tindre por de totes les coses que la vida m'ha deixat viure
una dóna sí, amb tota la inseguretat i desconeixement de si mateixa.

No importa el temps que haja passat, importa el temps que visc ara;
potser demà puga despertar-me i lluitar de nou per ser millor,
però es ara, en estos instants, quan pense en deixar la por,
per a que puga vèncer els problemes i la indiferència al meu cor.

Ara, he pres decissions difícils, que me donen espere seguretat,
perquè amb la por no se pot donar ni un sols pas cap avant,
i ja es hora de anar donant passos cap a la prosperitat,
amb un cor que bateja sense parar i que vol viure amb intensitat.

Rosa Mª Villalta.