viernes, 30 de diciembre de 2011

No, no faig ningun balanç de l'any;
l'any és el ara i no el passat;
el moment present és vida,
i no aquells instants que ja no estàn.

Ara, hui, en aquest moment,
estic desperta i puc escriure,
encara que  no siga alegria,
encara que el meu buit siga real.

Ara, no vull somiar ni desitjar,
tan sols vull viure cada instant;
ara no vull recordar una ferida,
ni  tampoc desitjos sense realitzar.

No, no faig ningun balanç de l'any,
doncs les oportunitats perdudes,
així com l'alegria d'un bon despertar,
són quimera tras una gris realitat.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

lunes, 26 de diciembre de 2011

QUAN COMENÇA EL DIA

El temps és per a aprofitar-lo,
la naturalesa para gaudir-la,
l'esperança per a guardar-la,
i la fe per a no pèrdre-la.

La nostàlgia porta tristesa,
el dolor, sofriment i desgana,
l'amor i el desig són vertaders,
quan es viu el ara i no el després.

Ara, i no després ni abans,
ara, que es quan pense, quan visc,
ara, encara que la nit siga fosca,
encara que el dia no sepa gaudir,
ara... en totes les meues forces,
comence el dia que he de seguir.

Autora: Rosa Mª Villalta  Ballester

martes, 6 de diciembre de 2011

QUAN LES PARAULES NO TENEN SENTIT

Ja no vull paraules que me diuen que visca,
ja no sent la necessitat de viure el dia,
ja no confie en paraules que me enfonsen,
ja... tan sols sóc un desfet que de res serveix..

Ja no tinc l'esperança, la fe que fa caminar,
ja no crec en paraules hermoses que dolor fan;
ja no crec que la depresió me deixe en pau,
ja no crec en metges, en terapies que res fan.

Ja no sent en el meu cor ni enveja ni amor,
tan sols sé que es una cosa buida, sense color;
ja no vull pensar en l'amor ni en la companyia,
ja tan sols és la soledat i la desilusió la meua melodia.

Ja no pense viure, no, pero no tinc valor;
ja tans sols, com si fora vella, espere el meu adéu,
ja sense força, sense paraules que m'han desfet,
no confie en una sola paraula, potser que bona,
però destije tan sols amb insistencia la meua mort.

Tan sols sóc un ser viu que de nada serp,
que no té il·lusió ni projecte algú,
però que mai lo ha tingut i ara mai menys;
tan sols sóc un desfet social que no té valor,
i que cada instant que pasa s'odia més.

Ja... no pense en la felicitat, que crec no existeix;
pense solament en una pau interior que no en tinc,
en no ser ja millor persona quan res sóc,
pero tan sols vull... deixar este món...i deixar de sofrir.

Ja... l'esperança que en un moment m'ajudava,
les paraules que en un instant eren brisa suau,
la confiança, lo pitjor que he fet sempre,
han deixat el seu lloc per a donar dolor al meu cor.

Ja... tan sols demane que el meu cor no patisca,
que sapia amar, perquè està ple de malícia,
i no desitge  a ningú el meu dolor y patiment,
perquè la tristesa y la mort és l'únic que se desitja.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester