martes, 21 de agosto de 2012

NECESSITATS I DESITJOS

Creure, no creure, créixer, permanéixer?
El meu cos demana vida y la meua ment decaure,
la sensació de plaer està llunyana potser,
però el desig d'arribar a ell un pas més.

Desitjar, anhelar, disfrutar, tal volta somiar?
L'excitació va en augment, sense res passar,
la pell demana contacte, el meu cor desitja amar,
però la meua por no em deixa que m'expresse mar.

Primavera, tal volta un nou despertar?
La confusió és un mal sense sabor ni llibertat,
el present és el lament d'un no volar,
però les ales, tan sols em deixen soledat.

Envolar, alçar el vol, vida emprendre?
La meua ànima se ressent de res poder fer,
el bressol de la tristesa no va aconseguir el seu retorn,
més el mant de l'alegria demana un pas més.

Plorar, sentir, enlairar sense rumb portar?
La tempesta no cessa, mes no per voluntat,
les idees flueixen sense saber a on arribar,
però la inquietud no sols és ja necessitat.

Desassossec, infern, tal volta un cremar?
La flama de la vida desperta sense esperar,
i encén tot el meu ésser en un gran anhelar,
anhel d'algú al meu costat per a disfrutar.

I el temps passa, sí, i el meu somni sense realitat,
doncs més que somni és un turment real,
la meua pell, les meues sines, zones íntimes, la seua edat,
i el desig d'aplacar les seues ànsies, tan sols un ideal.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

VIURE

Potser confiar és una mina d'or,
tindre amistat és una gran regal,
poder escoltar és un don essencial,
saber amar és cosa molt especial.

Sentir estima és el camí ideal,
poder somiar per a desitjos despertar,
crear somriures és un plaer total,
assaborir els dies cosa a realitzar.

Caminar sense presses és necessitat,
per a cada instant poder apreciar,
expressar paraules amb sinceritat,
albergar l'esperança de trobar.

Projectar metes, és inseguretat,
forjar anhels per a arribar a saciar,
pal·liar necessitats no té edat,
dubtar de les fantasies és raonar.

Idealitzar realitats és especial,
quan el buit tendeix a cridar,
aconseguir la derrota és pas real,
aprendre de l'error és apreciar.

Viure cada moment és realitat,
créixer cada instant en amar,
plorar penes és melodia que cessar,
augmentar somriures una finalitat.

Augmentar la dita és capacitat,
beure de l'alegria, un gaudir,
pensar tan sols en un pas a donar,
doncs el cor té inmensitat.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

domingo, 29 de julio de 2012

DIC QUE NO ...

Dic que no a la falsedat i la fantasia,
als rumors i a tot tipus de mentira,
al silenci, a la soledat i a la decidia,
a la desesperança, a qualsevol enveja,
al temor, la pèrdua i a la melancolia.
 Dic que no a la venjança i forta ira,
al instint que pot provocar desgràcia,
a la debilitat, a la regressió, a la fugida,
al so amarg, a la tristesa, la rutina,
a la desventura, la passivitat, la presa.
 Dic que no a l'enyorança, al trist dia,
a l'enemistat, la impaciència, la carestia,
a l'empitjorament, la incongruència viscuda,
a l'egoisme, la intranquil·litat,  l'angoixa,
al surrealisme, la subjectivitat percebuda.
 Dic que no a tot allò que m'allunya del be,
a tot aquell que m'impedeix créixer,
a la distància que guarda el meu propi ser,
al temps viscut que ja no he de posseir,
dic que no ... a la negació del voler.
 Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

viernes, 27 de julio de 2012

SI SUCCEIX O NO LA VERITAT


Tan sols la veritat sap entendre,
que poesia i vida són d'entendre,
que salut i felicitat són gran tindre,
que son i melodia són un saber,
que riquesa i don són un voler.

 Si la veritat fóra entesa,
com la flama que sap encendre,
com la mà que hi ha que estendre,
com la saviesa que té influença
com la flor que pot sorgir.

 Sense la veritat no existeix meréixer,
que plor i caiguda puga retindre,
que valor i fe puga a la fi cedir,
que temps i espai succeir,
que victòria i lluita el seu aparéixer.

 Tan sols sol ser la veritat el retornar,
el principi de no desitjar caure,
el fi del silenci, el creure,
la clau del regne del plaer,
la immensitat o no del voler.

 Autora: Rosa Mª Villalta Ballester














jueves, 26 de julio de 2012

JA CAP COSA POT SER COM ABANS

Ja cap cosa pot ser com abans,
l'edat canvia, el somni canvia,
canvia el murmuri, el recorregut,
canvia el parrup, la fragància.

Ja cap cosa pot ser com abans,
les vivències passades o sorgides,
la tendresa, el dolor, la bellessa,
la visió de la vida i la seua frescor.

Ja cap cosa pot ser com abans,
el temor, la ignorància, el dubte,
canvia la decisió presa, ruda,
canvia el pensament, la postura.

Ja cap cosa pot ser com abans,
la infància, la joventut enyorades,
el buit, el pensament errant,
paraules absurdes, tal volta mudes.

Ja cap cosa pot ser com abans,
ni el temps, ni el pas, ni la presa,
ni confiança ni esperança iguals,
ni el dubte, la pressió, ni compassos.

Ja cap cosa pot ser com abans,
com abans de tindre anhels,
com abans de veure falsedats,
com abans de sentir desvetlaments.

Ja cap cosa pot se com abans,
no com abans de somiar despert,
no com abans de passar distants,
no com abans de trobar lo cert.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

sábado, 21 de julio de 2012

QUANT VIVIM


Alguna volta el sol per fi donarà pas,
sense cremar el present i no el passat;
alguna volta se n'aniran per fi les tristeses,
sense deixar per això amar lo somiat.

 Es possible viure el ara intensament,
deixant al passat el seu passar i la seua petjada;
es possible no angoixar-se pel demà,
doncs el demà es possible que ni aparega.

 Tal volta el pressent no tinga objectiu,
tanmateix no hi ha dubte que ha naixcut;
mes el hui, el ara, està succeint,
mes ara mateix no sé qual és el seu destí.

 Y ... el ara ... el pressent és el que compta;
i potser que el dia siga gris o solejat,
mes en la nostra consciència, en el nostre passar,
se pot aconseguir ... este dia ... il·luminar.

 De què serveix el dolor per cap cosa que no existeix,
de què serveix quedar-se amb alguna cosa que ja passà;
per a què aferrar-se al bé o lleig passat,
si es ara quan visc, quan puc fer qualsevol cosa?.

 Per a què pensar en cap cosa que encara no ha succeït,
per a què somiar ara i no fer cap comés,
tal volta per por a que no puga ser complit,
doncs ningú ... ningú ... pot endevinar el que no ha ocorregut?

 Autora: Rosa Mª Villalta Ballester






LA MÚSICA


La  música estremeix l'ànima,
alleuja i calma la desil·lusió,
embelleix el pas i la petjada,
dona vida i color al seu entorn.

 La música és el pilar del son,
el millor camí per a l'amor,
la tendresa que provoca color,
do, art, gràcia, pura passió.

 La música agraeix la calma,
el silenci, la paciència, la flama,
encén la llum de l'esperança,
dona vigor i entén de mancança.

La música és la vivència reial,
el millor amagat de l'ideal,
el regal immens de lo natural,
la debilitat i la força integral.

 La música naix de la grandesa,
de la nota que realça la subtilesa,
de l'harmonia, de la millor estela,
del pentagrama que viu i anhela.

 La música és amistat i força,
el major record de la riquesa,
la immensitat del llenguatge cec,
la millor manera de somniar bell.

 La música es veritat i companyia,
això que és simple i és carícia,
això que no mor sinó que creix,
i amb el temps sense dubte cedeix.

 Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

domingo, 3 de junio de 2012

QUAN GUANYA L'AMOR


Hi havia una volta una llàgrima,
que volia tornar-se sonrisa,
la sonrisa, en una gran esperança,
per a que no acabara mai l'existència.

A l'existència li faltava la confiança,
que donava pas a l'amistat,
l'amistat es queixava de la falsetat,
que tan sols buscava trovar la vengança.

La vengança, tan irritable i desagradable,
li tancà la porta a l'amor;
pero l'amor, més llest que el rencor,
obrí les portes a una paraula amable.

La paraula amable lluitava contra el rencor,
li donà un gran colp i naisqué el perdó;
el perdó fent-se gran trobà la voluntat,
i la voluntat tornà a les portes de la il·lusió.

La il·lusió escoltà una paraula amable,
la paraula amable donà lloc a l'amor;
l'amor s'enamorà de l'esperança,
i junto formaren la familia del perdó.

Amb el perdó, arribà l'amistat,
l'amistat fou més enllà de la confiança,
i amb l'esperança que ja era realitat,
arribà la sonrisa que mai deixà mancança.

I és així com eixí l'amor i la vida plena,
perquè amb el cor nét tot és elegible,
i així és com naix un nou dia,
quan la realitat es fa sempre possible.

I així és com naix una nova vida,
amb la unió de la il·lusió i l'amor,
i així es com es despedeix el dia,
amb l'esperança d'un nou dia millor.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

sábado, 24 de marzo de 2012

POTSER LA PRIMAVERA

Ara, potser la primavera,
potser siga un somni, una fantasia,
estic en els teus braços estesa,
mirant al cel i gaudint la teua bellesa.

Les teues mans acaricien els meus pits,
jo, envaïda per la pasió, em deixe fluir,
i tú, amb la mateixa sensació,
me mostres el teu membre nu.

Ara sóc jo, qui desitja un encontre pasional,
una caricia, unes mans que me invaeixen,
i tu, com si també ho desitjares,
em penetres sosegadament amb delicadesa.

Jo, continúe, desitjant els teus besos,
els nostres cossos parlen per sí mateixos,
ens sobren les paraules, les sensacions,
ens falta encara viure el nostre desitg.

Els meus pits et demanen, i tú sense parar,
pases la teua boca per un mentre acaricies l'altre,
estem bojos tal volta, tal volta siga amor,
tal volta no torne a pasar-nos tales sensacions.

Però ara nosaltres continuem la nostra feina,
sent lliures i conscients del que fem,
disfrutant cada instant de la nostra sort,
i sense deixar segons per a viure el plaer.

Potser siga una fantasia feta, en primavera,
la il·lusió de dos cossos entregats de la matexia manera,
potser siga un amor interminable,
que comença per una nit amb molta ternura,
i no acaba perquè tots dos tenim la mateixa locura.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

domingo, 18 de marzo de 2012

SENSACIONS INCONGRUENTS

Estic buida de sentiments,
pero estic plena de desitjos,
desitjos que no poden ser satisfets,
perquè la realitat els fa tan sols caprixos.

Estic nerviosa, inquieta,
no sé que em passa però res vull,
tan sols uns braços que m'abracen,
y una veu que em diga que anem junts.

Tanmateix, ja no sé si destige,
perquè la fantasia a res aplega,
mes per més que jo vullga,
la soledat i jo fem una bona parella.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

sábado, 10 de marzo de 2012

SENSE PODER

Qué absurda és la vida sense sensacions!
Quin embolic és la vida tan plena d'osbtacles!.
Esperant, només, a que el temps passe,
sense desitjar res mes que el dia s'acabe.

Quina distància hi ha per a trobar la serenitat?
Quin és l'equilibri per sentir la seguretat?
On está la confiança, la valentia, la força,
on s'allotja per a anar de pressa i sense temor?

Potser no trobe la seguretat mai en mi mateixa,
potser existisca l'amor mes prop del meu cor,
potser la seguretat siga cosa de un mateix,
però, ací, a soles,  ja no tinc esperança ni fe.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

sábado, 25 de febrero de 2012

JA NO BUSQUE, NO

Ja no busque la meua ànima optimista,
busque tan sols tranquilitat i sinceritat,
amb el cor plé de por, inclós buit,
amb la mà estesa, però confosa.

Ja no busque l'alegria de viure,
busque la serenitat del meu cor,
el plaer d'un dia sense pensaments amargs,
la valentia per a vèncer la por i la soledat.

Ja no busque l'amor que me puga donar plaer,
doncs no crec en eixe amor,
busque omplir el buit tan gran del meu cor,
tan buit com un pou sense aigua,
tan buit com la nit sense estreles.

Ja no busque  la valentia per a sobreviure,
tan sols me conforme amb la serenitat i la confiança,
ja no busque la garantia de l'amistat,
tans sols a soles em vull trobar,
amb els meus pensaments que són només paraules,
paraules que ixen del ànima trista i confosa,
paraules que donen o no el sentit del dia a dia.

Ja no busque no, ja no busque en tu l'esperança,
l'esperança naix del meu propi cor,
un desitg desfet per la meua realitat,
una fantasia que mai se fará incondicional,
i el meu cor, buit, sense desitjos,
fa el seu palpitar sense claredat i amb foscor total.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

domingo, 12 de febrero de 2012

DUBTES I DECISSIONS

Si la mentira eixira de la meua vida,
si la por es convertira en tot un valor,
si la vergonya es desfera com la neu,
si la desconfiança se n'anara lluny,
si la soledat fóra tan sols un moment,
i els pensaments anaren fent-se positius,
si la voluntad no es trencara pels dubtes,
i les forces no es debilitaren pel cansanci,
si no hi ha meta ni port al que arrivar,
no se pot caminar amb seguretat.
Si la inseguretat és qui mana,
i la delicadesa i la indecisió trenquen la calma,
si la desconfiança en un mateix comença ara,
si el silenci es por i no pensament ni ànima,
si prendre decisions porta a una enfermetat,
si deixar una cosa per altra es tristesa,
i no satisfacció, alegria i seguretat,
si la vida es dur a terme una decisió,
perque viure no és romandre inert,
sinó reaccionar en cada situació,
si som cadascú de nosaltres qui porta el timó,
aleshores, prenguem el valor necessari,
pero a que el vaixell a la deriva no vaja,
perquè per molt mal que el vent bufe,
som cadascú de nosaltres qui a terme a d'arrivar,
i si no el portem amb decisió i confiança,
potser en ningún port podrem els arrels anclar.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

domingo, 5 de febrero de 2012

EM DEIXE FLUIR...

Em deixe fluir per un altre dia,
per una nova mirada de la vida;
em preocupe pel present, pel ara,
i no pel després, no pel què passarà.
No m'agrade gens ni mica,
m'odie i no puc evitar este sentiment,
esta forma de viure que m'abrassa,
me desola i no vull saber res de res.
Em deixe influir per una paraula,
per un gest, per un sentiment;
a voltes, pense que estic buida,
que no crec en res, que no sóc res.
A voltes, quan l'oscuretat m'acompanya,
quan els meus sentiments són dolorosos,
m'amague en mi mateixa,
esperant, tal volta a que canvien.
I es un error, sí,
la vida es meua i sóc jo qui la canvia,
sóc jo la que actúa o la que res fa,
però sense voler-me res de res,
sense tindre valor algú,
qualsevol força que puga tindre, se desfà.
Em deixe influir per el meu dia,
no pense en què faré o no en aquest despertar,
tan sols sé que he obert els ulls de nou,
i m'arrastre sense plaer i sense cap port on arrivar.
Em deixe fluir... sí, em deixe,
perquè el meu cor ja no sap qui o què sóc jo;
el meus pensament no tenen lògica,
i vaig cap ací i cap allà sense cap. il·lusió.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

viernes, 3 de febrero de 2012

TAN SOLS... ESTIC

Estic perduda en un mon d'obstacles,

on no saber agafar el timó de la meua vida.

Estic confosa, sí, a pesar de l'edat,

a pesar de que els dies m'han passat.

Estic perduda en una vida desesperada,

on els dies passen sense cap esperança.

Estic pensant en la meua desparició,

en deixar esta vida sense ninguna raó.

Estic descentrada, cansada, amb temor,

perque no crec en cap cosa i en l'amor.

Estic... tant sols això... estic,

i la meua vida passa ... passa tant sols resistint.



Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

viernes, 27 de enero de 2012

SI...

Si la falsedat no estiguera present,
si els objetius es pogueran conseguir,
si el cim no el posem alt sinó per adquirir,
si la vida sencilla ens agrada i no la inconsistent,
si volem trobar resposta a tots el dubtes i resistir,
si  la por ens acompanya i la decisió no es adient,
si el somriure no ens ix perquè la tristesa vol eixir,
si la voluntat és qui mana i encara se pot decidir,
si es decideix per una vida sana que ens faça anar volent,
si l'amor és qui mana i no la maldat del dolent,
si l'esperança ens agrada i es pot alcançar el seu existir,
si ens agrada l'amistat, l'humanitat, la pau i no desistir,
si la pasió, les petjades profondes i el plaer estan fent,
si la nova matinada, el nou moment, es viu sense fingir,
si no es troba raó ni port al que arrivar en el nostre seguir,
si la porta de la vida està oberta i la nostra idea és anar creient,
si el desig d'un nou dia ens arrassa i vivim intensament el present,
si som nosaltres els responsables del nostre pas i eixir,
si, finalment, la vida ens acompanya i podem el dia resistir,
aleshores, obrim els ulls i tots els sentits i, amb el cor i el pensament,
caminen nous pasos que ens facen cada dia ser millor gent.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

domingo, 22 de enero de 2012

CONFOSOS SENTIMENTS

La pau comença en un mateix,

en l'interior de l'ànima que creix,

en el secret més íntim que flueix,

en la paraula sincera que influeix.


L'amor comença dins del cor,

s'apren tal volta fen-se major,

s'observa però no es troba el color,

s'allunya sense voler i amb dolor.


Els somnis, poden fer-se realitat,

si es lluita per allò on arrivar de veritat,

si se'n va pel camí que duu a la prosperitat,

si un mateix no s'enganya en la seua claredat.


La melancolia serveix per a donar pas al record,

manté la tristesa i permaneix en la tristor,

mes hi ha que viure en el present i no en l'anterior,

perquè la vida passa i és temps d'allunyar el rencor.


El present, el ara es el que val,

el moment que es viu com cal,

la tristor o l'alegria com tal,

decidint si volem o no el mal.


L'ahir no ens serveixper a res,

sinó per a aprendre de les errades,

mes mijor deixar petjades,

per a no perdre la meta que val més.

 
I la por n'hi ha que deixarla de bades,

per a caminar amb decisió i grans dades,

i fer que la valentia face entrades,

a l'alegria i l'esperança iluminades.



Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

martes, 17 de enero de 2012

El laberint de la vida

Una eixida vull trobar en este laberint de la vida,
una estrela que me guie en esta obscuridad obstinada,
una porta que s'òbriga, que done pas a l'esperança,
una confiança que no en tinc, tal volta una paraula;
la meua ànima perduda de plaer i de relevància.

Una felicitat xicoteta que done un pas a la mancança,
una claredat enmig de l'oscuritat que m'envolta i m'abraça,
una peça de la vida per a completar la meua desconfiança,
l'amor tal volta que no puc donar perquè la soledat m'abraça,
el raonament, la lògica, en un cor perdut en la ignorància.

Un pensament positiu, la certesa de que hi ha camí,
una meta perduda que arribe a bon fí,
un objectiu, un port al que arribar amb bon destí,
una mirada cap avant i no cap arrere que visca el avuí
el moment, el present es el que importa, que que dona de sí.

La voluntat no és solament la que conta i guanya,
ni el propòsit d'arrivar a qualsevol meta extranya,
ni la confiança ni el desig encara que siga llunyana,
potser la soledat i el pensament donen canya,
pero en l'interior del cor no existeix res que enganya.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

sábado, 14 de enero de 2012

AL VIURE LA VIDA...

La vida pot ser intensa si es vivida,
si la fantasia no s'allunya dia a dia,
si cada instant és un regal de delícia,
si  l'esperança no és perd en la llunyania,
si la tristesa s'agota i dona pas a l'alegria,
si la meta, l'objectiu no es deixa per a un altre dia,
si els records es deixen per a actuar sense melancolia,
si els bàtecs del cor, son seguits amb sintonia,
si la nostra existència deixa petjada i consciència,
si el nostre passar no és agotament sino vivència.

Els nostres dubtes poden no ser resolts,
potser perquè són profunds i sense moltes raons,
potser per desconfiança o simplement per temor,
potser que la vergonya faça la seua aparició,
potser per falta de creència, de fe, de gran dolor,
potser perquè el pensament no para i faça el seu racó,
potser l'absència de costum a traure solucions,
potser la manca de conciència a noves situacions,
potser perquè no és fàcil decicir per certes accions,
accions que ens porten al camí de l'il·lusió.

La claredat i la veritat són camí de l'amistat,
el refugi de les persones que pensen amb sinceritat,
el present inolvidable que és gran en la infinitat,
la companyia plena amb amor i intensitat,
les paraules esperades que no es poden oblidar,
els consells oportuns de la persona que vol amb sinceritat,
la confiança i  l'esperança de que l'amistat és fa realitat,
el símbol i el llum de que no haurà oscuritat,
la presència, el signe, de que mai serà falsetat,
la pau, l'alegria, la demostració de la felicitat.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester


lunes, 9 de enero de 2012

No m'agrada la vida

La vida m'acompanya i no sé perquè;
els meus sentiments, buits, sense color,
veuen cada nou dia negre i sense sensacions.

El meu cor bateja sense preguntar-me res;
sí, té vida, ell no pregunta si vull o no vull vida;
la meua ànima, sense ànim, sense il·lusió,
és el secret on no puc arrivar jo.

M'alce de nou sense saber perquè,
aniré a un treball sense apenes poder,
les forces me fallen i la cobardia m'apremia,
i jo, sense saber què fer, visc passant el temps.

Ja no sé cóm deixar la debilitat,
com fer que la valentia entre en la meua vida;
ja no sé com pensar per a voler el nou dia,
ni com mirar el dia quan tot és difícil i fosc.

No m'agrada viure, no;
no m'agrada existir sense cap il·lusió,
no m'agrada deixar passar els dies,
sense que la meua història tinga un valor.

Tan sols sóc una xicoteta i humil persona,
que no sap on va i on va arrivar,
tan sols sóc una inepta e inútil,
que no pot deixar mai el pou en que es troba.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

sábado, 7 de enero de 2012

COSES DE LA VIDA

Començar un nou dia,
veure la vida de nou,
obrir el ulls plens de vida,
aprofitar cada instant sense por.

Lluitar per alguna meta,
somiar desperta sense temor,
fer realitat la fantasia,
i dedicar temps a la reflexió.

Esperar no duu a ningún lloc,
fer alguna cosa canvia l'acció,
i per a obtindre canvi en esta vida,
no se pot parar i esperar a que vinga.

L'amor sorgeix de l'interior,
en primer lloc acceptant-se un mateix,
obrint el cor amb prudència,
i amb sinceritat, confiança i paciència.

L'esperança tal volta no siga,
ni la fe en un deu ni en persona alguna,
però la vida es fa molt difícil,
sense creure ni esperar cap paraula amiga.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester


viernes, 6 de enero de 2012

M'agradaria

M'agradaria donar-te un regal,
un regal que durara sempre,
una amistat duradera i sense final,
una actitud positiva que mai vullgeras deixar.

M'agradaria ser valenta i anar cap avant,
no pegar-li voltes al meu cap,
cridar al vent que m'agrada la vida,
i pensar en positiu i voler caminar.

M'agradaria no tindre angoixa i inferioritat,
crèixer com a persona cada dia lluitant,
tindre el coratje per a enfrentar-me a les dificultats,
i deixar la meua por i les ganes de no anar caminant.

Però tan sols sóc una dóna sense forces,
en el que el cap no li deixa funcionar,
en el que l'esperança la pergué fa molts anys,
i no sap com recuperar-la per a viure en pau.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

jueves, 5 de enero de 2012

EL QUE ME DONEU

El teu somriue és un regal,
pero el somriue del cor,
i no aquell que se fa als llavis,
aquell que tan sols és un signe,
de fer al cos un gran favor.

Les teues mans són un plaer,
quan acaricies el cos d'algú,
quan poden asir a una persona,
que no té esperança ni fe,
i són agafades amb il·lusió.

La teua sinceritat és un encant,
que dona esperança i felicitat,
que és un símbol de fidelitat,
per a una amistat plena i gran,
per a que la soledat se'n vaja ja.

Els teus ulls lligen estes paraules,
uns ulls plens de vida i acció,
i jo, amb el cor que em bateja,
tan sols sóc una xicoteta estrela,
que vol donarte amistat, llum i amor.

Autora: Rosa Mª Villalta

martes, 3 de enero de 2012

Quan el cervell treballa

Pensaments que invaeixen el nostre cor,
sentiments que penetren en la nostra raó,
desitjos no cumplits que deixen dolor,
aïllament que tan sols es queda en un racó.

Paraules inmerses que tenen gran valor,
renuncia a una vida per a tindre il·lusió,
petjades que marquen un camí de calor,
dubtes que ens aguarden amb la desolació.

Plaer que produeix l'adquisició de l'amor,
preguntes sense respostes sense traició,
moments intensos per a viure sense temor,
intenció de viure cada instant amb pretensió.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

lunes, 2 de enero de 2012

No vull

No vull caure en un pou,
ni veure el sol oscur i sense calor;
no vull caminar sense destí,
sino donar pasos xicotets i amb sentit.

No vull sentir la tristesa en el meu cor,
ni callar quan puc donar algun suport;
no vull esperar sense fer res,
sino fer sense esperar cap interés.

No vull caminar a soles la meua vida,
ni donar problemes ni cap renúncia;
no vull pasar sense deixar petjada,
sino anar pel camí de l'alegria.

No vull pensar mes que en el present,
mes encara que siga descontent;
no vull sentir mes que ganas de viure,
i donar de mi tot allò que traga un somriure.

Autora: Rosa Mª Villalta