martes, 17 de enero de 2012

El laberint de la vida

Una eixida vull trobar en este laberint de la vida,
una estrela que me guie en esta obscuridad obstinada,
una porta que s'òbriga, que done pas a l'esperança,
una confiança que no en tinc, tal volta una paraula;
la meua ànima perduda de plaer i de relevància.

Una felicitat xicoteta que done un pas a la mancança,
una claredat enmig de l'oscuritat que m'envolta i m'abraça,
una peça de la vida per a completar la meua desconfiança,
l'amor tal volta que no puc donar perquè la soledat m'abraça,
el raonament, la lògica, en un cor perdut en la ignorància.

Un pensament positiu, la certesa de que hi ha camí,
una meta perduda que arribe a bon fí,
un objectiu, un port al que arribar amb bon destí,
una mirada cap avant i no cap arrere que visca el avuí
el moment, el present es el que importa, que que dona de sí.

La voluntat no és solament la que conta i guanya,
ni el propòsit d'arrivar a qualsevol meta extranya,
ni la confiança ni el desig encara que siga llunyana,
potser la soledat i el pensament donen canya,
pero en l'interior del cor no existeix res que enganya.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester

2 comentarios:

  1. como siempre querida y admirada poetisa nos acaricias el alma con la belleza de tus versos, besinos de esta amiga admiradora que te da infinitas gracias por ello.

    ResponderEliminar
  2. Hi ha paraules que són l'alè per l'ànima ha de ser positiu i no ser mai superat per l'amargor, la tristesa o la nostàlgia.Un gran abraçada amb tot el meu amor estimada amiga.

    Un petó ben fort.

    ResponderEliminar