domingo, 3 de junio de 2012

QUAN GUANYA L'AMOR


Hi havia una volta una llàgrima,
que volia tornar-se sonrisa,
la sonrisa, en una gran esperança,
per a que no acabara mai l'existència.

A l'existència li faltava la confiança,
que donava pas a l'amistat,
l'amistat es queixava de la falsetat,
que tan sols buscava trovar la vengança.

La vengança, tan irritable i desagradable,
li tancà la porta a l'amor;
pero l'amor, més llest que el rencor,
obrí les portes a una paraula amable.

La paraula amable lluitava contra el rencor,
li donà un gran colp i naisqué el perdó;
el perdó fent-se gran trobà la voluntat,
i la voluntat tornà a les portes de la il·lusió.

La il·lusió escoltà una paraula amable,
la paraula amable donà lloc a l'amor;
l'amor s'enamorà de l'esperança,
i junto formaren la familia del perdó.

Amb el perdó, arribà l'amistat,
l'amistat fou més enllà de la confiança,
i amb l'esperança que ja era realitat,
arribà la sonrisa que mai deixà mancança.

I és així com eixí l'amor i la vida plena,
perquè amb el cor nét tot és elegible,
i així és com naix un nou dia,
quan la realitat es fa sempre possible.

I així és com naix una nova vida,
amb la unió de la il·lusió i l'amor,
i així es com es despedeix el dia,
amb l'esperança d'un nou dia millor.

Autora: Rosa Mª Villalta Ballester